Opinió 06/04/2020

Carta a Tomeu Picornell

2 min

Sempre deixaves les frases a mig fer. Cada vegada que pens en tu, i hi pens molt sovint, això em fa somriure. Mai no vaig saber si era perquè et returaves o si era una mena de joc que havies establert. Tampoc t’ho vaig demanar mai, simplement entrava al joc. Jo tenia i tenc ben per segur que l’observació la tenies més que feta abans de començar a expressar-la. Potser a la meitat o arribant al final ja no et pagava fer l’esforç de verbalitzar-lo. Llavors jo l’acabava per tu i sovint n’encertava el final. I per fer-me veure que era així, tu, seguidament, repeties allò que jo havia dit. Amb els anys de feina plegats, aquí o allà, em vaig avesar a aquell exercici que, al cap i a la fi, em resultava molt útil. M’obries els ulls i el camí -cosa impagable- i em deixaves que jo en tragués les conclusions. Et definies com a tastaolletes. Tant de bo tothom tingués tan bon paladar.

Podíem fer una rialla, una darrere de l’altra o esbutzar-nos de riure, dels altres o de nosaltres mateixos. Tan generós com eres, mai no escatimaves un comentari agut, irònic o directament pervers per fer-nos veure que la tragèdia i la comèdia no se situen tan lluny. Com a periodista vocacional -tot i saber que per a tu era una professió sobrevinguda- tenies la informació més que suficient, lectures sobrades i una memòria envejable per lligar fets, dades, persones, passat i present i per fer prospeccions de futur.

Tenies clar, com pocs -i això és important a la vida-, qui eren els teus i també qui eren aquells que no t’interessaven gens. I ens ho feies saber. He conegut poques persones amb un sentit tan elevat de la lleialtat, en l’amistat, en la feina i en el que fos. A vegades eres perillosament lleial, i d’altres encara més perillós quan entenies que qualcú o qualque fet contravenia uns principis que eren de ciment armat. Mogut per aquests principis, investigaves les corrupteles del poder que tot just començàreu a fer públiques, lluitaves amb qui fos per poder denunciar-ho, i per contra mai no vares dubtar de posar-te al costat del que consideraves essencial: l’educació pública, de qualitat i en català va ser el cavall de batalla dels teus darrers anys, posant-hi reflexions assenyades, tantes com dures crítiques als qui la volien dinamitar. D’aquí que el Premi ARA Balears a la millora qualitat educativa dugui merescudament el teu nom.

Aquest dilluns, quan fa cinc anys que ens vares deixar, no puc, no podem deixar d’agrair-te, Tomeu, els riures, la clarividència, el joc, les idees i, sobretot, l’amistat. No m’acomiad. D’una manera o d’una altra, hi ets sempre, fent costat i obrint camí als que tant et vares estimar. Gràcies, amic.

stats