FORABROMES

Càrrecs públics vitalicis?

ARA COM ARA, i sense pensar-hi gaire, se m’ocorre que, dels poquíssims càrrecs públics, triats a dit, que es donen de per vida, hi ha els que se’ls permet tenir a la monarquia. I així ens va, i d’un temps ençà així els va també als seus membres. Aquests no són temps perquè una plaça pública de responsabilitat sigui una plaça en propietat que es perllongui fins a una jubilació que tothom acabarà esperant i desitjant, tant o més que qui l’ocupa.

Fa temps que vàrem entendre que el fet que qualcú no es mogui del lloc de comandament durant 15, 20 o 40 anys no és sa. En el millor dels casos, s’esgoten les idees o s’agafa una postura acomodada i inactiva tot esperant la pensió. Es diu que les obres en una casa que no es fan tot just quan s’estrena sempre resten sense fer. Per qualque cosa es diu. Bé, i en el pitjor dels casos, la plaça es converteix en un espai de vicis reiterats, d’una certa deixadesa, sovint també de brutícia, o en un lloc tancat per a les capelletes de sempre. Perpetuar una tasca que ha de ser creativa, dinàmica i dinamitzadora és un error que ja no es permeten la immensa majoria de les administracions públiques.

Aquí, però, el Govern encara considera que la direcció del Museu de Mallorca és una plaça perquè qualcú la conservi fins a la jubilació i per això acaba de convocar un concurs entre el funcionariat, una plaça de lliure designació i a perpetuïtat. Hem de pensar que estan molt satisfets de com ha arribat a estar el museu després de directors que ho han estat durant dècades. I, si no, hem de creure que, davant el buit de direcció que se’ls venia a sobre perquè l’actual directora no pot renovar més el càrrec sense perdre la seva plaça a la Diputació de Barcelona, han anat a arreglar aviat i de pressa la situació sense pensar on es fiquen i sense valorar com ho podrien fer d’una altra manera que eviti mals massa coneguts.

Podien canviar el sistema i fer-ho, almanco, en dos sentits. En comptes d’una plaça fixa, la direcció del Museu de Mallorca podria ser una mena d’assessoria o de direcció general per un temps limitat, ni gaire curt ni excessivament llarg, i renovable si es creu convenient. Si ho feien així, a més, obrien el concurs a professionals, tècnics de l’àmbit, amb coneixements específics i amb experiència en aquesta mena de tasques de responsabilitat. Així com ho han fet, la convocatòria es tanca al cercle del funcionariat de nivell superior, però amb qualsevol formació: una enginyera nàutica, un astrofísic o un metge de família. I això, hi insistesc, fins a la jubilació, que ja sabem que per llevar-li la plaça a un funcionari es necessita Déu i ajuda.

Si bé és cert que, tal com està el Museu de Mallorca, hi ha poques possibilitats de tenir una allau de candidats, també ho és que si la plaça la guanya la directora actual -l’única que ha confirmat que hi optarà- no hauran de passar més de sis anys fins que es jubili. Però això és gairebé anecdòtic. Allò definitiu és que no es fa cap aposta valenta pel museu, ni tan sols quan apostar-hi, com és en aquest cas, no costa res més que la voluntat.

EDICIÓ PAPER 12/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF