OPINIÓ

Carner, la ratapinyada i el virus

Les primeres paraules del Gènesi, en la versió de la Bíblia de Montserrat, fan així: “Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua”. A la Bíblia Catalana Interconfessional, l’esperit de Déu no bat les ales sinó que “plana sobre les aigües”. En les versions en altres llengües que he pogut consultar apressadament, l’esperit de Déu “vola” o “es mou” sobre les aigües. Algunes traduccions castellanes fan servir una bella paraula que s’acosta molt al “batia sobre les aigües”: “aleteaba”. Ens quedam amb això: al principi només hi ha caos i fosca, i tot comença amb un aleteig.

El poeta Josep Carner reunia la doble condició de bon coneixedor de l’Antic Testament i d’observador embadalit de les bestioles dels paratges per on va rodar. Segur que tenia ben present aquell aleteig de l’esperit de Déu quan va escriure 'Creació del poema'. Aquest poema memorable recorre a una escenografia que sembla extreta d’una cosmogonia antiga per relatar com el besllum d’uns versos va apareixent en l’ànim del poeta. Primer hi ha silenci i soledat: “Fora del viure temerari, / aquell fondal inconegut, / com que jamai no fou recer d’un solitari, / mai no tingué ni solitud”. Un paisatge desert: la terra desolada del primer versicle de la Bíblia.

Aleshores ve l’aleteig, que en el poema de Carner no és altra cosa que el vol incert d’un muricec, “primer que hi portaria l’espai amb forma d’ala, / primer que hi marcaria el temps amb son batec”. A aquesta ratapinyada poruga i perplexa li correspon el batec inicial, la primera nota de l’instrument còsmic de l’espai i del temps: la nota que perseguien els poetes de les civilitzacions arcaiques i que encara persegueixen els físics del segle XXI. La ratapinyada, feble i desvalguda, no sembla capaç de sobreviure en el paisatge de sutge i cendra que ens pinta Carner. Llavors, però, arriba el miracle dels reforços: un somriure d’un àngel, un esbart d’ocells. Al paratge inhòspit s’hi dibuixen “projectes de boscam”. Alguna cosa comença a prendre forma en l’esperit del poeta: “Era el començament que començava”. El món està en marxa. El poema va prenent forma.

Tornem a la bestiola que Carner tria per al seu primer aleteig de vida. La ratapinyada deu ser una de les criatures que l’home ha vist amb més ambivalència. De vegades ha estat un emblema de poder, des del que el rei En Jaume ens va plantar a l’escut a palmesans i valencians fins al que constitueix la identitat secreta de Bruce Wayne, altrament dit Batman (Carner, òbviament, no coneixia en Wayne, però va escriure en vers i en prosa sobre el Conqueridor). Més sovint, la ratapinyada ha estat associada a la bruixeria i la màgia negra, o als éssers sinistres com el vampir, que ve a ser un muricec humà. Al poema 'El rat-penat', del Bestiari de Carner, el nostre mamífer volador pertany més aviat al costat lúgubre de la nit. Naturalment, Carner no devia pensar ni en el rei En Jaume ni en vampirs quan va escriure 'Creació del poema', però aquesta ambivalència de l’animaló, que ve de la fosca però que té alguna cosa d’àguila reial, en va fer el millor candidat possible a fer sonar el primer batec del cosmos i del poema.

Tot això ho pensava després de mormolar-me el poema de Carner. I després pensava que el virus maleït que ara mateix escampa la desolació al món sembla venir de les ratapinyades. Hem llegit, aquests dies, que les ratapinyades són les responsables de moltes de les zoonosis (les malalties que boten dels animals als humans) i que són els més perillosos dipòsits dels virus que ens poden atacar en el futur. Vistes les coses així, sembla poc adequat que el primer aleteig de la Creació vingui d’una arma biològica d’aquesta malignitat. Però la bona poesia sempre ens convida a pensar les coses bé: les ratapinyades també són víctimes de la destrucció ferotge a què l’home sotmet el món. I són, per descomptat, unes bestioles precioses: quan es fa de nit, un cel d’estiu no és un cel d’estiu així com toca sense el seu zigzagueig que es va cosint a la fosca.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF