OPINIÓ
Opinió 06/11/2020

Cap on va el turisme?

i
Margalida Ramis
4 min

Activista ecologista i portaveu del GOBAquests dies, i arran del webinar organitzat per Rezero “Turisme d’usar i llançar”, hem plantejat un escenari marc relatiu a les reflexions que cal fer amb relació a cap on ha de transitar la indústria turística a partir de la situació actual i amb vista als reptes econòmics, ecològics i socials que tenim.

El turisme massiu planetari (precovid) transportava turistes d’una banda a l’altra del planeta, afavorint l’especialització territorial, ignorant la diversificació econòmica local (resiliència) i la visió de producció localitzada en el mateix territori de béns i materials que sostenen la vida (alimentació, teixits, coneixement, cures...). Ha convertit els territoris que ha colonitzat en escenaris de vacances, que importen els béns essencials que deixen de produir i, per contra, compren dins de la cadena global de producció, distribució i mercats. Aquestes societats han esdevingut dependents i per això vulnerables. Un escenari que en absolut s’ha de pretendre recuperar atenent els greus desequilibris ecològics i les desigualtats i injustícies globals que implica.

La indústria turística, per tant, tant des del punt de vista de dinàmica econòmica global com especialment a escala local i des de la dimensió d’implantació en uns territoris delimitats i concrets, ha d’atendre, com a estratègia de futur, el concepte ampliat de límits: límits del territori on s’implanta (creixement de població, construcció, infraestructures...), límits dels recursos disponibles al territori on desenvolupa la seva activitat i també a escala global. En aquest darrer sentit, s’ha de recordar que el turisme es basa en el transport barat que s’alimenta d’uns combustibles que s’acaben; límits en la gestió dels residus i altres impactes ignorats com la contaminació de l’aire o la contaminació de la mar derivats del transport inherent al desplaçament turístic o de la implantació massiva de l’activitat, canvi climàtic global, etc.; límits del model econòmic globalitzat (hiperconnectat i hipercomplex) que topa amb els límits biofísics del planeta i s’alimenta de desigualtat, precarització i devastació ambiental (tant en els àmbits locals com des del la perspectiva global); i límits relatius a la dignitat. No tot és mercantilitzable i no tot es pot precaritzar fins a l’infinit aprofitant situacions de dependència extrema i vulnerabilitat social.

I dins aquests marges, quin és l’horitzó? No és tan sols mitigar els impactes del model actual –turisme massiu com a monocultiu intensiu, que també!– disminuint la petjada del dret a vacances que s’ha convertit en una de les indústries globals que més doblers mou (innovació en prevenció, prohibició d’un sòl ús, compromís i implicació en la reutilització, pagament per generació, cànon/fiscalitat, SDDR, etc.), sinó transformar/reinventar la nostra manera d’habitar el món des de la justícia social i ambiental i per tant:

– En primer lloc, hem de disminuir la dependència d’aquest sector dins del mix de l’economia local, i per tant, decreixement de places turístiques (especialment aquelles situades a primera línia de costa), la diversificació econòmica i producció de béns materials imprescindibles per garantir la vida i enfortir el model socioeconòmic enfront de la crisi que vendrà derivada, per una banda, dels límits reals amagats pel miratge del creixement econòmic infinit (en un planeta finit) i, per l’altra, de la derivada dels desequilibris ecològics globals induïts per aquestes dinàmiques econòmiques globals (pandèmia, canvi climàtic...). Protagonisme especial el té la indústria turística tant en l’àmbit global com local.

– Cal transitar cap a aquesta diversificació i això implica invertir doblers en esponjament i decreixement de places, invertir en un pla de transició laboral (que passa amb els actuals treballadors precaritzats del sector de l’hostaleria, així com altres sectors amb un fort impacte que han d’anar desapareixent, per exemple en la descarbonització del sistema de producció elèctrica), aposta forta per nínxols estratègics de producció (tenint en ment tres conceptes clau: resiliència, sobiranies, transició), reforçar fortament els serveis públics i invertir fortament en formació específica i investigació per una millor i més intel·ligent adaptació a uns canvis que tanmateix vendran.

– S’ha d’enfocar la revisió de la indústria turística des de la perspectiva de l’emergència climàtica, escassesa d’energia i materials, vulnerabilitat de les societats locals/globals, desigualtats socials, protecció de la vida enfront dels mecanismes de financiarització globals que generen el conflicte capital/treball o capital/vida i sobre els quals cada cop tenim menys capacitat d’incidència des de la societat. Això vol dir: a) una mirada a llarg termini, b) atenent els impactes globals i locals de l’activitat i c) fer-ho des d’una perspectiva real de contribució a la transició ecosocial i no de benefici.

– I socialment hem d’enfocar-nos cap a una concepció cultural diferent de l’oci i les vacances, aplicant també aquí els principis de relocalització, km0 i petjada ecològica i impacte social.

Per tant, requerim un revisió en profunditat de per què hem arribat fins aquí i entendre que “no podem mantenir-ho”. Entendre que calen concepcions que vagin més enllà de minimitzar impactes mantenint/recuperant les activitats a la situació econòmica precovid. Cal revisar-ho des d’una perspetiva integral i integradora de model econòmic i social amb uns reptes de futur (especialment la crisi climàtica) sense precedents als quals haurem de fer front.

stats