Després de gairebé tres dècades d’experiència satisfactòria en el control de la contaminació atmosfèrica, el canvi climàtic planteja a economistes i legisladors un nou desafiament. Així, encara que cal aprofitar l’experiència passada, no es pot obviar que el canvi climàtic requereix una regulació i uns instruments econòmics diferents.
Primerament, en el terreny pràctic, perquè el canvi climàtic afecta tot el sistema econòmic –i no només el sector de subministrament energètic– i, per extensió, tots els agents econòmics i socials –i no només els propietaris i operadors de plantes elèctriques–. Prova d’això és que les fonts de gasos d’efecte hivernacle (GEH) responen a les Balears a un patró diferent que el de la resta de les regions espanyoles, en tant que el 44% de les emissions tenen l’origen en el transport i el 21,3% en el sector serveis i residencial, mentre que tan sols un 29% provenen de la transformació energètica i el 5,5% , del sector agrari i industrial.
Segonament, a escala teòrica, perquè involucra un conjunt d’aspectes diferents dels que fins ara han contemplat la majoria de les polítiques de control de la contaminació, com són un diferent equilibri entre el control de les emissions en l’origen i l’ús final, uns diferents objectius a curt termini, però, sobretot, a llarg termini i, allò més important, una necessitat imperiosa d’establir regulacions i desplegar instruments econòmics abans que existeixin totes les tecnologies que seran necessàries per assolir els objectius prefixats.
I és que cal tenir en compte que els objectius subjacents en una política de canvi climàtic són, en gran mesura, distints als que es varen establir per a la contaminació de l’aire quan es promulgà la legislació actual. En el cas del canvi climàtic, la magnitud de la reducció d’emissions que es considera en darrer terme és significativament més gran. La xifra que es maneja per a l’any 2030 suposa una reducció de les emissions de GEH del 40% respecte del 1990. Però no només la reducció d’emissions és molt més gran, sinó que les seves implicacions són àmpliament més dràstiques: suposa ni més ni menys que una transformació productiva que implica una descarbonització substancial de l’economia. I condueix, en definitiva, cap a una arquitectura energètica diferent.
I és que, a diferència del control de la contaminació atmosfèrica, en què no han estat necessàries modificacions significatives dels equipaments energètics ni inversions en noves tecnologies (excepte en gestió dels residus), el canvi climàtic demana noves tecnologies de generació d’energia d’eficiència tèrmica elevada, noves tecnologies de captura i segrest de carboni, noves tecnologies d’energies renovables i nous sistemes de gestió de la demanda i d’estalvi energètic. És així com del combat del canvi climàtic en sorgeixen grans oportunitats. Perquè obliga a desenvolupar i comercialitzar noves tecnologies i, simultàniament, a formular mesures per mitigar el canvi climàtic que interaccionen fortament amb altres vectors fonamentals, com la població, el creixement econòmic i la competitivitat.
Amb tot, les polítiques contra el canvi climàtic s’han d’abordar de manera seqüencial i no puntual. Resulta essencial plantejar un enfocament per fases. En aquest punt, no convé obviar que l’objectiu inicial que es va fixar per a l’Arxipèlag arran del desplegament del Protocol de Kyoto va ser, recordem-ho, assolir l’any 2012 un augment modest de les emissions, del 15% respecte del 1990, un objectiu que les Illes no varen complir, atès l’augment del 55,2%.
Refer aquesta senda alcista té importants implicacions per al disseny de polítiques, atès que obliga a emmarcar la planificació energètica en el llarg termini, de manera que l’impacte no es deixi sentir en l’operativa dels sistemes energètics a curt termini, ni tan sols en l’adequació de la capacitat de les infraestructures energètiques per cobrir la demanda. Per això, la planificació energètica s’ha d’orientar a fomentar l’estalvi i l’eficiència energètica, configurar una cistella energètica diversificada –en quantitat suficient i a preus assequibles–, i desenvolupar des d’R+D+i noves tecnologies per mitigar el canvi climàtic.
En aquest procés, cada vegada resulta més evident que les empreses han de ser el motor del canvi estructural que demana una economia baixa en carboni. El sector privat de les Balears és imprescindible per proporcionar l’elevat volum d’inversió en tecnologies netes que es necessita a curt, mitjà i llarg termini, amb les entitats financeres proporcionant el finançament i els instruments de cobertura del risc necessaris. Les empreses privades han estat tradicionalment el motor de la innovació tecnològica i es poden usar els seus valuosos coneixements i els seus recursos materials i humans per desenvolupar i desplegar a gran escala les mesures que es necessiten per lluitar contra el canvi climàtic.
Per aconseguir aquesta participació positiva de les empreses de les Illes cal proporcionar un marc regulador clar i enviar senyals econòmiques fortes –preus, impostos, limitacions o objectius– per redireccionar les inversions cap a les tecnologies apropiades. Només així les Balears forjaran una nova arquitectura energètica.
