UNA MONADA
Opinió 06/10/2018

Cançons per després de…

i
Miquel Cardell
3 min

“El que al oír viva España / con un viva no responde / si es hombre no es español, / y si es español no es hombre…” Ho cantava Manolo Escobar, i m’ha revingut en sentir la idea del senyor Casado d’introduir expressions com ara “Viva el Rey” a les converses quotidianes. Retrofuturisme sense refinar, una mena d’'steampunk' polític que sona a “Arriba España”, i que tampoc no sorprèn que acompanyi amenaces de 155 perpetu i d’il·legalització de partits independentistes.

Arrimadas respon tirant de bandera espanyola a la tribuna del parlament català, en pla folklòrica esgargamellada: “Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda”, una cançó que no fa tant de temps el partit que ara encapçala el senyor Casado proposava que s’ensenyàs als alumnes de Primària, pedagogia constitucional lliure d’alliçonaments i nacionalismes, tot ignorant, sens dubte, que prové d’una mena de sarsueleta barata i verdosa.

Devers el Nadal de 1983 o de 1984, quan els doblers de les institucions controlades pel PSOE ajudaren a escampar pel territori espanyol la 'movida' i de cop oblidàrem que Franco s’havia mort al llit dictant sentències de mort i que la glorificada transició no havia passat de “reforma” del règim, inclosa l’amnistia dels seus crims i criminals, Manolo Escobar va venir a cantar a Llucmajor, i a la porta del teatre es va formar la major coa coneguda de la història de la vila. Aleshores vaig pensar que les societats no solen canviar tant en un parell d’anys, i en la distància entre la modernitat oficial i el carrer de la vila. Haurien de passar dues dècades fins que Fangoria també va omplir el Recreatiu, quan la 'movida' s’havia esbravat i els antics 'punks' ja feien anuncis a la tele.

Una altra cançó d’èxit de Manolo Escobar va ser aquella dels toros i la minifalda, l’he recordada també escoltant els enregistraments de les actuacions repressives del primer d’octubre, aquelles que, segons la ministra Celáa, potser en algun cas varen ser massa contundents, però que, en general, no varen existir. Tot molt 'cañí', “ostias como panes i dónde están las putas urnas”, especialment allò del guardià de la llei que arrossega una dona i comenta la jugada: “Pels sanfermins dirà que l’han violada”. No he detectat reaccions.

Testimonis, aquests proreferèndum i, per tant gens de fiar, CDR, cabrum, han descrit també l’entrada dels antidisturbis, esfondrant portes, “¿dónde están las putas urnas?”, a l’aula on es protegien els nins en un dels col·legis electorals. I les floretes pedagògiques i antialliçonadores que els adreçaren, en pla això passa perquè els vostres pares són uns delinqüents, i ja els podeu dir que vagin vius, que acabaran malament. Qui sap si els mateixos agents que pocs dies després acusaren professors de delictes d’odi.

Ha passat un any i em record de l’energia popular, emocionant, d’aquell dia que ha posat en crisi el règim sorgit d’aquella reforma sense trencament, que potser va enrajolar la cuina i va tomar algun envà, però que ara sembla massa que no va tocar els fonaments, els principis immutables ni les tèrboles clavegueres. Me’n record i pas pena quan veig símptomes que l’embranzida, noble i popular, topa amb indecisions, murs institucionals, partits que semblen haver perdut el carro, i que es fica en laberints i que, en empantanar-se, pot acabar en putrefacció, una mica com va passar amb la voluntat de canvi que semblava expressar-se després de la mort del dictador.

Ara, la carta que Sánchez s’havia tret de la màniga, la gran maniobra de distracció relativa a la mòmia del Valle de los Caídos, resulta que es pot girar en contra seva. La família Franco, que mai ha retut comptes d’una fortuna de procedència poc dubtosa, s’aferra a lleis de protocol i demana que el trasllat de la despulla es faci amb reglamentaris honors militars, salves d’ordenança i crits de “Viva España”. Cosa que seria una burla sagnant a les famílies dels morts anònims que encara jeuen en cunetes i fosses comunes o que la massiva profanació de tombes va dur al Valle, i que no deixaria de sonar a aquell altre èxit de Manolo, himne complementari de l’Espanya futbolera que “canta con ardor: Que viva España”. I certament, també, visibilitzaria a les clares com estan certes coses.

stats