EscriptorHi ha una foto formidable de Franck Fife publicada el 3 de gener a Ara.cat, una imatge de l’etapa pròleg del París-Dakar d’enguany. Com tothom sap, aquesta brutalitat no toca ni a París ni a Dakar. Ha hagut de canviar d’escenari perquè, per on passava abans, hi havia més que l’emoció dels occidentals davant la força de les màquines amb rodes contra els elements: també hi havia misèria, fam, dictadures i futurs de desolació, i, per tant, afers cruents, guerrilles i altres formes de bel·licositat. Així, el personal es desplaçava en cerca de terres més tranquil·les o segures. Enguany, per l’Aràbia Saudita, un país d’allò més allunyat dels drets humans i que sotmet una part del Iemen a unes condicions que poden ser qualificades d’assassines –qui sap si de genocides, però amb aquests qualificatius convé mirar molt prim. Els negocis, tanmateix –la cursa comença per un negoci–, no són gaire primmirats amb la qüestió dels drets humans. I, a més, on trobaríeu un país sense màcula amb paratges tan accidentats i difícils de transitar que respecti regularment aquests drets?
La fotografia a què al·ludia deixa veure tot de màquines en el moment de llançar-se contra un territori on una raquítica i mínima botànica es resisteix a ser engolida pel desert. A aquest territori li escaurien la verdor i les remors de l’aigua, per assolir així la seguretat d’un demà habitat per ocells. En canvi, el rugit bestial dels motors, les marques i els solcs d’unes rodes que esclafen tot allò que toquen, l’alè contaminat dels olis i dels combustibles, les morques, la xafogor de tant de metall, l’atordiment de tantes veus..., i tot plegat perquè unes marques es publicitin i uns personatges obstinats en la seva lluita contra el medi es puguin esbravar tot aspirant a ser els primers en la cursa més destructora i contaminant, que, a més, i no és un detall insignificant, proposa models de comportament gens exemplars.
I alhora parlem als nins d’amor a la natura.
Per les nostres terres hi ha molta afició als esports com més contaminants millor. Les màquines destructores hi són venerades com déus olímpics, als quals s’han d’ofrenar els més grans sacrificis –adesiara, humans. I no sabem per què tanta perversió del progrés tècnic atreu multituds, que obstrueixen el camí de reconciliació amb la Terra.
