EscriptorEl senyor Niño Becerra advertia fa un parell de dies del risc que assetja l’economia de les nostres illes per mor del monocultiu –si és que el concepte de cultiu pot ser rebaixat a l’activitat que es desenvolupa, per exemple, a Magaluf. L’advertència del famós economista sonava com una més d’aquestes campanades que ens volen recordar algun fet tenebrós. Són campanades que sonen amb irregular però dramàtica insistència, amb breus interrupcions i a pesar del renou i la fúria amb què se les vol silenciar. Quan servidor era jove es deia que, si un dia fallava el turisme, no bastarien els ametllers per acollir tants de penjats com causaria el crack. La cosa ja anava malament, però si ara heu tengut coratge per mirar els ametllerars de l’illa, que aspergeixen pel paisatge uns ecos fúnebres que estrenyen el cor de les persones, veureu com aquella imatge dels penjats no es pot traslladar als nostres dies: no queden ametllers ni per a un parell de dotzenes d’afectats per la possible crisi.
Des d’aleshores –i ara ja som vell–, l’avís –les campanades a morts, i que ens perdoni el senyor Llach– s’ha repetit un cop i un altre, però els negocis que produeixen molt es cuirassen contra els heralds de la raó. Servirà de res que el gegant britànic hagi fet fallida, amb els corresponents perjudicis per a empreses i treballadors locals? L’experiència em diu que no. Els de dalt no han volgut iniciar ni participar en la remodelació d’un model econòmic d’extremada fragilitat, sobretot perquè el seu manteniment es decideix des de fora, amb la participació dels grans empresaris i de les classes mitjanes, i perquè ja fa estona que diversifiquen riscos i que tenen ous posats a molts de nierons. D’altra banda, el gruix de la nostra societat no ha pres consciència suficient dels perills a què estam exposats. Estam tan enllepolits pels roïssos que som incapaços de concebre un país més net, més ric, més digne i més segur.
I les campanades continuaran sonant.
