TRIBUNA OBERTA

Calfred de víctima pel funeral del pare Vallespir

Respect, amb més crítica que admiració, que el superior dels Missioners dels Sagrats Cors convertís el multitudinari funeral del pare Antoni Vallespir en un acte reivindicatiu.

El pare Josep Amengual s’ha jugat Lluc i la cara en la defensa del seu germà de monestir i en l’honra de la seva Congregació. L’Església de Mallorca ha perdut l’envit dels 'Coritos'. Ben aviat el santuari els enyorarà.

Al seu abrandat discurs al final de la missa, acabada l’eucaristia, just abans del condol –jo només en conec el contingut per la premsa– li mancaren unes peces per a mi transcendentals.
No hi hagué cap insinuació a les possibles víctimes de l’antic prior de Lluc. Ni cap recordatori per als mils de milers d’infants abusats i violats pels pederastes de l’Església catòlica arreu de tot el món. En aquest cas, com gairebé en tots, l’Església ha seguit la mateixa tàctica anihiladora: ha sepultat les víctimes dins un femer de dubtes i malèvoles insinuacions. Per afegitó, tant els germans d’ordre com els de sang ens han perdonat la vida.

Això és molt fort.

Mancà també, en honor del tarannà reivindicatiu de l’antic prior de la Real contra Son Espases, la demanda que els abusos sexuals d’infants siguin declarats crim contra la humanitat sense cap possible prescripció ni excepció. El germà de casta exigí el dret de presumpció d’innocència. Hauria d’haver proclamat, també, que les presumptes víctimes tenim la prerrogativa de defensar el dolor i la veracitat de les nostres tardanes acusacions. En una justícia de veritat qui s’aferra a ser prescrit per no ser jutjat hauria de convertir-se automàticament en proscrit.

Al marge d’aquestes i moltes altres consideracions, jo m’he sentit trasbalsat. Un cop més, se m’ha obert la llaga més profunda de la meva història personal. Jo, com les presumptes víctimes del 'Corito', no tenc ni judicis ni papers però visc nafrat pels abusos sexuals que vaig patir dels 7 als 10 anys pel frare de la Salle Josep Servera al col·legi de Manacor.

Aquestes darreres nits que he passat sense dormir m’he posat dins la pell dels denunciadors del pare Toni. M’he imaginat la fúria que patiria si el rector d’Artà, que ha exercit tots els alts càrrecs de la Diòcesi, organitzàs un funeral per reivindicar la figura del seu oncle anunciant-nos a les víctimes que la família ens perdona els patiments que els hem ocasionat i que el frare mai no abusà dels indefensos infants que es trobaven sotmesos a la seva autoritat. Ell, com el prior de Lluc, l’únic que feia era regalar-nos unes carícies per mostrar-nos el camí sensual de la tendresa mascle.

Per consolar-me de la meva rabiüda impotència he volat a la presó de Melbourne, on la justícia australiana manté reclòs com un reu més, jutjat i condemnat, el cardenal George Pell, de 78 anys. Davant un tribunal democràtic de res li ha valgut a la vella guineu ser l’home més poderós i mafiós del Vaticà.

Quan mori Franco implantarem la justícia australiana.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF