OPINIÓ
Opinió 11/12/2020

Cal regar el planter de la ciència

i
Celestí Alomar
3 min

GeògrafLíders europeus en fracàs escolar, la comunitat amb pitjors xifres dins l’estat membre de la UE amb els guarismes més deficitaris en la matèria. Capdavanters en abandonament dels estudis universitaris. I en els pressupostos públics per al proper any, disminució de les partides dedicades a R+D+I, en un camp en què les Balears estan situades, també, a l’extrem final de la coa del ratolí europeu que és Espanya en recerca. Aquestes estadístiques no són producte de la casualitat, estan relacionades molt directament amb el model econòmic existent. Model que amb l’embranzida de la covid-19 s’ha mostrat altament vulnerable i ha situat l’economia de les Balears com una de les més afectades de la Unió.

Les circumstàncies –entre les quals destacaven la incapacitat de poder decidir per si mateix i la total absència de control democràtic de la res publica– varen propiciar un conformisme complaent en la conversió en una societat de serveis, quasi en exclusiva. En temps de deslocalització de la producció, el fet es va entronitzar com a paradigma de progrés i modernitat. Una de les conseqüències més immediates era que els llocs de feina que s’anaven creant, i varen ser molts, requerien majoritàriament una baixa qualificació i especialització. Sense por d’equivocar-se, a grans trets, es pot dir que les fites estadístiques anteriorment assenyalades responen a aquesta falta de tracció de l’economia sobre el món de la qualificació i tecnificació. En conseqüència, sobre la necessitat de recerca i d’especialització.

A més, l’adopció d’un model de turisme massificat, en un territori petit, amb recursos limitats, no només no va ajudar a desenvolupar els sectors primari i industrial locals, sinó que els va ensorrar en una dinàmica destructiva. En l’evolució de la demanda i amb el sorgiment de possibilitats tecnològiques, ni la lenta recuperació de la indústria agroalimentària, ni els camps d’innovació que han sorgit a l’ombra de l’activitat turística, principalment lligats a la informàtica o la programació, encara que significatius, no han estat suficients per capgirar la pobresa estadística en formació i innovació. Una comparativa que limita la capacitat competitiva en relació amb altres regions de l’Estat i del continent europeu. I que posa en valor que qualsevol projecte de reconversió que es dugui a terme inclogui passarel·les d’ocupació i formació cap a nous llocs de feina.

Aquestes estadístiques són la fotografia d’un dels perfils (de dèficit) de les Balears com a comunitat. Un tret característic important i significatiu d’una personalitat social lligada al turisme. Una fotografia que pot canviar, però que amb prou feines ha canviat i que el fatalisme ha entronitzat com a foto fixa. Per contra, les partides pressupostàries destinades a recerca, desenvolupament i innovació són l’expressió d’una intenció de futur. Sota cap circumstància la disminució de la inversió prevista projecta una imatge encoratjadora. Però, per ventura, el que és més decebedor és que l’assumpte a penes genera alarma social. Imaginin l’impacte mediàtic que provocaria la desaparició de la partida pressupostària corresponent a la promoció turística. L’escassa atenció a la recerca es somatitza com a element estructural del sistema.

És important revertir aquesta situació. Dies arrere, l’ARA Balears feia atenció al tema. El punt clau de la informació era la manifesta dissonància que existia entre el missatge de diversificació econòmica, expressada pels membres del Govern, i el que es donava amb la disminució de la despesa disponible per a recerca. Des del Govern es justificava la minva per una futura disponibilitat de recursos procedents de fons europeus. Està per veure. Però, com quedava clar, això era la simptomatologia. A més, els temes sempre són esmenables, diria que una qüestió secundària.

El nucli principal de la qüestió es troba en l’àmbit humà. Primer, en la percepció social de ‘món a part’ que es té de la ciència, que és urgent canviar. La ciència s’invoca per als casos extrems, per al que és excepcional, no per a la quotidianitat. Un model inclusiu implica també el món de la ciència. I, després, ara que està de moda Don Miguel de Unamuno, en la necessitat de desterrar definitivament el tòpic “¡Que inventen ellos!”. Cal integrar, comprometre el capital humà existent i les organitzacions necessàries, per dur a terme projectes de recerca, desenvolupament i innovació que puguin ser la base de noves activitats econòmiques.

Sovint, sentim parlar de clústers de biotecnologia i biomedicina, d’investigació universitària, de Parc Bit, del Centre Oceanogràfic, de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats o del Sistema d’Observació i Predicció Costaner, i d’altres institucions públiques i privades darrere les quals hi ha una plèiade de científics i investigadors que haurien de ser part important de la intel·ligència necessària per transformar el país. Suficients? Segurament, en quantitat, no. Si ho fossin, cantarien altres estadístiques. Per això, cal tenir-ne cura i regar el planter perquè creixi.

stats