OPINIÓ

Caigudes

Fer d'equilibrista comporta perill. Perill de caure, sobretot. Si són equilibris físics, com els dels aprenents d'artistes de circ, la caiguda sol ser física. Si són verbals, com els dels acusadors del Suprem, suposa quedar com a farsants. Qualque vegada, però, resulta que s'entremesclen les dues dimensions i els equilibris verbals acaben en travelades físiques.

No fa gaire vaig assistir a un funeral, el de n'Aina Moll, i el predicador que va fer el sermó desplegà una bella semblança de la filòloga i de la seva obra. Ben feta, però amb un aspecte incomprensible: durant tot el sermó va evitar referir-se al català amb aquest nom, 'català'. Per això, hagué de recórrer repetidament a denominacions com 'la nostra llengua', 'mallorquí i menorquí', 'balear'. Fins i tot ho va esquivar en els casos en què l'abast que li volia donar superava la insularitat i abraçava tot el territori de llengua catalana. La seva peculiar habilitat contribuïa, sense voler, a presentar més disminuïda l'obra de qui va ser, entre moltes altres coses, directora general de Política Lingüística de Catalunya. No entengueu que estic en contra d'usar les denominacions locals de la nostra llengua. Ho faig sovint. De vegades fer-ho és ben precís, pertinent, còmode o il·lustratiu. Però, en altres ocasions, ajuda a embullar la troca. Fins i tot els qui neguen que el 'mallorquí' (hi podeu llegir 'eivissenc', 'menorquí' o 'formenterer') i el 'català' són la mateixa llengua, sovint usen aquest nom, 'català', per a referir-se al conjunt. Es veu quan es manifesten en contra de demanar coneixements de català als metges o que sigui un requisit per a treballar a l'Administració; si diuen que no es pot exigir el 'català' no volen dir que s'ha d'exigir el 'mallorquí'. Amb el nom 'català' inclouen totes les varietats insulars. És a dir, sempre que volen dir no a la presència o exigència del 'mallorquí', ho haureu vist, no diuen "no al mallorquí", sinó "no al català"; una prova que també reconeixen la unitat de la llengua.

No ho sé, però tenc la sensació que davant el creixement de la irracionalitat política en tots els camps (no sols en el lingüístic, evidentment), en lloc d'actuar amb responsabilitat i sentit comú, actuam amb por i fent massa concessions a unes posicions que cerquen estimular les vísceres en comptes del cervell.

No es tracta d'exigir ortodòxies denominatives monolítiques ni fidelitats temeràries, com les que antigament feien acabar els cristians a les urpes dels lleons. Però en el funeral d'Aina Moll, no hauria estat cap estridència imprudent ni escandalosa denominar la cosa pel seu nom, el qual –hi posaria la mà al foc– no és cap misteri per al predicador. Tot hauria estat més precís i no hauria suposat cap incomoditat ni per a la il·lustre difunta ni, ben segur, per als assistents. De fet, l'estridència escandalosa va ser no fer-ho ni un pic.

Després de tant de temptar l'equilibri verbal, es va produir l'esclat. Emulant la caiguda del cavall protagonitzada per sant Pau camí de Damasc, que li va permetre veure la Llum, o les equivalents i populars caigudes de l'ase, el predicador va ensopegar i va caure, lleugerament, per sort, i amb discreció. Degué ser per atzar, que va travelar. Però, amb tot el respecte pel caient, puc insinuar que potser qualcú li va fer una traveta, cansat de tants de funambulismes lingüístics innecessaris: ¿n'Aina mateixa o don Francesc, partícips de la mateixa ironia? ¿Mossèn Alcover cansat de tantes volteres eufemístiques?; ja sabem que era molt impulsiu i de verb més directe. ¿O el beat Ramon, que reposa just allà?

Quan, en aquests temps, sent representants d'opcions polítiques que fan bandera de la negació de la denominació globalitzadora de la llengua (i, en paral·lel, de la seva existència), no puc evitar de relacionar-los amb la tinya o els guardapits, o amb les dues coses alhora. Que aquests desbarats trobin acollida en part de la societat diu molt poc a favor de la racionalitat de determinats sectors socials.

I això no es limita, per desgràcia, al terreny lingüístic. Sinó que els empesta tots. Si no, ¿com s'explica que estiguin a presó i siguin tractats com a criminals els polítics catalans que aquests dies són jutjats? Quina lliçó que donen de coneixement, solidesa, comportament democràtic, serenor i seguretat. I n'hi ha molts que no volen o que no poden veure-ho per no haver de caure de l'ase. Si la societat espanyola fos democràticament sòlida, el judici acabaria ben aviat, amb els acusats lliures i els acusadors, probablement, encausats.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF