Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Cagar-se en els pares de la Generació Z

Hom ha voltat una mica. Sobretot, ha conegut gent. Persones. Perfils. Moments. Viure a Barcelona i fer feina als llocs on he estat. Venir de la cultura política d’on vinc. Tot plegat, m’ha permès conèixer i compartir amb gent d’arreu. Tenir carrer, en definitiva. La cultura i el coneixement que donen el carrer i les relacions humanes és important. Indispensable per transitar els camins de la vida. I si es combina amb lectures –constants i diverses, que mai s’esgotin!– i una actitud que hibridi positivitat, bonhomia, honestedat, empatia,ambició, humilitat i esperit col·lectiu a parts iguals, podríem dir que, almanco per a mi, la superdona o el superhome estan assolits.

Fa uns dies, a la rotllana d’un agradable sopar –les millors carxofes arrebossades de la meva vida i un Costers del Segre per perdre l’oremus!–, un amic professor d’universitat, endinsat la trentena, es lamentava del desastre que representava la pèrdua d’urbanitat absoluta del seu alumnat de primers cursos. “M’entraven a classe, a l’aula, menjant. T’ho imagines?”, s’exclamava contrariat, ofès, esfereït. I continuava: “Va costar, però els he acabat ensenyant que no hi ha cap civilització, cap grup ètnic, cap poble, que mengi mentre fa feina”. Savi, mon amic. Un crack. Tots ens el miràrem, solidaris. Na Montse, punyent i divertida, el replicà: “Bé, estimat, hi ha una excepció: els informàtics-menja-patatilla-davant l’ordinador”. Rialles. Ben cert. Però la realitat és que hi ha trencaments civilitzatoris que van més allà de la dimensió de classe que la lectora o el lector sap que sempre ens agrada destacar. Bromes al marge, la destrucció d’un sistema de valors i de referencialitats, sobretot de tipus comunitari, ens porta on ens porta. Tot ve d’aquí. El desastre de les Humanitats al món universitari. La, de moment, derrota ideològica i estratègica del 15-M i els seus hereus. La Contrareforma Espanyola neoliberal i neocon que ens atenalla.

Els de ma generació, des que érem infants sentim a parlar de la depauperació de l’ensenyament, de la pèrdua de maneres, de l’enfonsament d’una manera de comportar-se. Vàrem créixer pensant, per ventura encertadament, que eren neures fruit de la impotència d’uns vells que veien desaparèixer l’univers sociològic, antropològic, polític, on s’havia edificat el franquisme. Ara, mirant com són una part dels individus de la Generació Z postmillennial –nascuts a partir del 97–, començam a ampliar el radi, a analitzar millor. Tot i que hi ha el que hi ha. I què hi ha? Hi ha persones de dinou anys que estudien una carrera d’Humanitats amb notes més que correctes i no saben qui és Ramon Llull. Hi ha qui fa un erasmus en una facultat de Ciència Política i torna sense saber res dels principals problemes –a les portades de tots els digitals– del país on ha residit nou mesos. La memòria col·lectiva dels fets més propers, per a una gran part de la massa que està entre ESO i els primers anys d’universitat, és cada cop més curta –mentre que el 1968, per dir quelcom, ara que fa cinquanta anys del Maig, una persona jove mitjana sabia qui eren Hitler o Churchill i què havia passat els anys vint–. És evident, també, que les expressions culturals muten –deia, provocativament, el periodista Xavier Aliaga, que no descartaria que en uns anys la visió d’un punk representi, per a molts teens, el mateix que per a nosaltres veure un grec antic tocant l’arpa!–. Això espanta. Amb raó. Però jo sempre he estat del parer que tot és cíclic. Circular. Que no n’hi ha per a tant. Que el trap –mescla entre hip hop i electrònica que triomfa als instituts de secundària mallorquins i d’arreu– no és una invenció perversa per destruir el llegat de Jimmy Hendrix o David Bowie –amb milions de seguidors menors d’edat, d’altra banda–, sinó una música, una de tantes, congriada als guetos afros del sud dels EUA els anys noranta. Que ja ens hauria agradat, quan anavàvem a l’escola, veure nines i adolescents feministes i LGTBI tan empoderades com en l’actualitat.

Els joves més joves i els infants i 'teenagers' d’avui no deixen de ser un producte del que hem fabricat durant dècades. Els fills biològics dels 'iupis' que ni ensumaren el dictador i dels 'working class' que han volgut viure com a 'iupis' i els fills educacionals d’una determinada pedagogia basada a no qüestionar les coses importants –economia, sistema polític, sexualitats– i a qüestionar collonades –per què no puc menjar el meu sandvitx dins la classe?– és difícil que, d’entrada, tinguin l’ètica d’un maqui llibertari dels anys trenta. Però temps al temps.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/04/2018

Consultar aquesta edició en PDF