TRIBUNA OBERTA
Opinió 28/01/2017

Cabrera: ara és l'hora

Xavier Pastor
2 min
Cabrera.

BiòlegEnguany es commemoren els 25 anys de la declaració de Cabrera com el primer Parc Nacional maritimoterrestre d’Espanya el 1992. Pocs recorden que la lluita per aconseguir aquest resultat es va iniciar almenys deu anys abans. Félix Rodríguez de la Fuente, el Foment del Turisme liderat per un clarivident Esteve Bardolet i el GOB varen ser actors fonamentals d’aquella primera campanya, que s'estavellà amb la burocràcia i la manca de voluntat política del govern espanyol. Uns anys després, Greenpeace, recent arribat al Mediterrani, va unir les seves forces a les d'aquells pioners. Es va aprofitar una bona conjuntura política. Es varen vèncer les reticències provocades per distints grups de pressió, i el parc va ser una realitat. Ara, com passa amb les adaptacions per a vianants a les ciutats, fins i tot els que s’oposaren a la seva protecció estan orgullosos de Cabrera. Navegants, pescadors, militars, polítics, científics, hotelers i ecologistes celebren l’existència del parc. Els municipis veïnats, les flotes de pesca artesanal, els clubs de busseig, les empreses que transporten visitants, els restaurants que serveixen “peix de Cabrera” i altres activitats econòmiques es beneficien de les millores que la declaració del parc els ha proporcionat.

Ara és el moment de fer un altra passa: convertir Cabrera en el Parc Nacional maritimoterrestre més gran del Mediterrani occidental.

Quan Cabrera es va declarar parc, va ser sobretot per la conservació de les colònies de nidificació d’aus marines presents tant a l’illa Gran com a la resta d’illots, algunes d’elles en perill d’extinció. Els esforços han resultat molt positius. Un cop suspeses les maniobres militars, i en particular els bombardejos, les colònies s’han recuperat. Per delimitar la petita part marina del parc es varen tenir en compte els limitats coneixements que als anys 80 es tenien dels ecosistemes marins de la zona, que no arribaven mes enllà dels 40 metres de fondària als quals poden arribar els escafandristes. Però tres dècades després, i gràcies a les investigacions tant d’organismes públics com l’IEO, IMEDEA, SOCIB i distintes universitats com les realitzades per ONG, en particular Oceana i Tursiops, avui es coneixen molt millor els fons que enrevolten Cabrera. Els robots utilitzats per Oceana han aconseguit filmar per primera vegada la vida a fondàries superiors als 1.000 metres a l’espectacular escarpa d’Emile Baudot, on viu una colònia d’uns 400 catxalots, una de les més importants del Mediterrani.

Ara tenim una oportunitat única per multiplicar per deu la superfície del parc, incloent a les seves aigües nombroses espècies de dofins i tortugues marines, i peixos emblemàtics com tonyines, emperadors, anfosos, taurons i mantes. També comunitats d'invertebrats, peixos petits i algues que, sense ser tan conegudes, juguen un paper molt important a l’equilibri ecològic d’una mar viva i sana.

Hi ha també raons legals per l’ampliació. Espanya és part de convencions internacionals que obliguen els seus membres a conservar determinades espècies i a protegir almenys un 10% de les seves aigües. A tot el món, els governs estan declarant àmplies zones marines protegides. Espanya també ho ha de fer, aviat, com una contribució a la conservació marina, per recuperar els estocs pesquers sobreexplotats i com una mesura pal·liativa del canvi climàtic.

És a les nostres mans. Ara és l’hora de Cabrera. I quan s’hagi ampliat el parc, tothom estarà orgullós d’haver-ho fet.

stats