Vint-i-quatre hores de bogeria, les que hem viscut pendents del recompte, primer, i de tot tipus de reaccions i opinions, després, sobre el referèndum britànic. Declaracions estrafolàries, com les del ministre espanyol d’Exteriors pronosticant que Gibraltar besarà la bandera espanyola en curt termini. Declaracions optimistes, com les Donald Tusk, el polonès que presideix el Consell Europeu, que ha assegurat, referint-se a la UE, que el que no ens mata, ens fa més forts. Declaracions de classe magistral de democràcia, com les de David Cameron acceptant la derrota i el missatge ciutadà que no ha de ser ell qui gestioni la desconnexió. Declaracions que no ho són, sinó que una lectura particular dels textos legals, com les de Mariano Rajoy, que repassaven la situació com qui recita l’articulat del butlletí oficial. Declaracions estúpides, com les del candidat republicà a la presidència dels EUA, Donald Trump, que es felicità que “els britànics recuperin el seu país” ('country'), quan la Gran Bretanya són diversos 'countries' i tot apunta que el Brexit pot provocar que l’abandoni Escòcia i, probablement, Irlanda del Nord. Declaracions “qui t’ha vist i qui et veu”, com les de l’aristocràtic cap del PSOE, negant a la ciutadania la capacitat de decidir sobre la sobirania. Aquestes i moltes més declaracions se succeïren ahir. Unes, exemplars; altres, reveladores. Exemplars, les d’aquells que són demòcrates; reveladores, les d’aquells que s’ho diuen. Però ni uns ni altres negaren legitimitat a una decisió aprovada pel 51,9% dels votants, perquè ningú no s’atreveix a qüestionar la qualitat de la democràcia britànica. Aquesta és la seva grandesa i l’evidència de la nostra misèria.
