Bons propòsits

En l’imaginari col·lectiu dels professors l’any no comença al primer de gener, sinó que s’enceta al setembre. Coincidint amb l’època de la verema, esgotem els darrers dies de vacances passejant entre els ceps per poder així gaudir de la tranquil·litat que ens ofereix el paisatge. Macabeu, xarel·lo i parellada, collim un gotim i l’assaborim a poc a poc perquè sabem que és el darrer dels regals que ens ofereix l’estiu.

Tastem el primer gra quan arriba el dia de desar les gandules. S’han acabat les tardes de cerveses a la fresca, els gelats i els matins sense despertador. Espolsem les espardenyes per desempallegar-nos de la sorra de la platja i notem que la salabror que tant ens resseca els llavis comença a minvar. A partir d’ara substituirem la calitja per les pluges de tardor, canviarem el blau intens del mar pels ocres que preparen l’arribada d’una nova estació.

Continuem degustant la dolçor del most mentre fem una llista dels bons propòsits que tenim, igual d’ambiciosos que els del més de gener, igual de quimèrics. Però no som l’únic col·lectiu que inicia una empresa, també es reprèn el curs polític i es presenta una nova graella televisiva. Si l’agost és feixuc i mandrós com un diumenge a la tarda allargassat, el setembre és novetat. El setembre és la posobra de tot el que vindrà, és il·lusió i esperança. Encetem l’agenda i n’omplim les primeres planes amb bona lletra, amb una emoció continguda escrivim lentament per no equivocar-nos. Perquè no ens enganyem, ens agrada tornar a tenir horaris. En els fons, ens apreciem la rutina, la quotidianitat que ens ajuda a harmonitzar el nostre dia a dia.

I mentre ens esclata a la boca el darrer gra de raïm sona el timbre. Riiing. No és el despertador. Talment com si fos l’últim toc de la dotzena campanada, sentim el so estrident que marca l’inici i la fi de cada sessió. Espeteguen les gomes de les carpetes, corredisses als passadissos, cadires que s’arrosseguen, rialles i algun xiscle silenciat. Toca entrar a l’aula, presentar-nos. “Bon dia, tenim un nou curs per endavant...”. Em ve al pensament Martí i Pol perquè “nosaltres, ben mirat, no som més que paraules”. Com els ho podria transmetre? Com els ho podria explicar? Som les paraules que diem i només amb paraules podem explicar tot el que sentim. Aquest serà el repte, aquest és el meu propòsit!