Qualsevol que faci ús de les xarxes socials ja deu estar al corrent de la capacitat que aquestes tenen de multiplicar de forma dement qualsevol fotesa. Nosaltres triem qui seguim a Twitter, per exemple, o qui són els nostres ‘amics’ de Facebook, i per això, afavorit per la mateixa lògica algorítmica i perpètuament canviant de l’invent, tot plegat acaba convertint-se en una caverna de ressons idèntics on la mateixa informació i els mateixos gongs d’opinió són multiplicats i refets fins a l’extenuació. Tota xarxa social acaba sent una forma de caverna de ressons idèntics que ens retornen la imatge que més ens complau, i que ens dona la il·lusió d’una informació rica i oberta i complexa, quan resulta que només se’ns dona allò que hi projectem des del nostre raconet, perquè satisfà d’una manera plàcida els nostres interessos, idees o tranquil·litat d’esperit. Que siguin ‘xarxes socials’, a més, és qüestionable; és una etiqueta propagandística que té per objectiu fer-nos creure que besllumem la societat en el seu conjunt, quan només en podem veure una part i, així i tot, esbiaixada o interessadament dirigida. Ja hi ha batalles internes per a dominar aquell doll de dades, sobretot per a saber quins criteris hi ha sobre la informació que ens arriba, que no és mai neutral. Un canvi en l’algoritme pot tenir conseqüències polítiques notables, determina o no la visibilitat de certes coses. I tot perquè cada missatge pugui tenir més força dins cada una de les bombolles que es van creant i gaudir d’un efecte tergiversador. El fenomen dels rumors no és nou, certament, però que hi hagi tota una indústria del rumor, com hi ha un periodisme de la claveguera –ara ja denunciat pels mateixos periodistes protagonistes, més o menys penedits, dirigit des dels ministeris–, no hauria de deixar d’espantar-nos. En el fons tota xarxa social, igual que tot mitjà de comunicació, no és més que un grup, un club més o menys mal avingut, que es relaciona entorn d’interessos, i que acaba per creure que les seves dèries i il·lusions són universals i conegudes i compartides per tothom. El problema de les xarxes és que l’interès de fons és tan sols d’oci, fer tabola i donar entreteniment més o menys narcisista. Les xarxes no estan al servei de la informació sinó del negoci, és a dir, no d’aquella negació de l’oci que caracteritza la feina de fer diners sinó de l’oci transformat en negació d’una veritat avorrida i difícil, de la qual no es pot extreure res que faci bullir l’olla. Qualsevol persona que en faci ús ha de tenir això ben present, per bé que es volia que fossin una superació de la trinxera ideològica de la premsa i la televisió tradicionals s’han acabat convertint en altres mitjans d’adotzenament, fins i tot més perillosos que els de sempre. A la ignorància s’hi suma el cofoisme, a la dificultat per informar-se bé s’hi superposa l’enorme capacitat que tenen aquests mitjans d’entretenir-nos i tenir-nos bavejant davant d’aquella part de l’actualitat més llaminera i finalment trivial.
