CORRENTIA
Opinió 30/09/2017

Bombers, pagesos, estudiants

Guillem Frontera
2 min

Els herois del nostre temps són els bombers. Per dues raons: perquè sempre són a la primera línia en la batalla contra el dolor i la desolació; i, en segon lloc, perquè els grups d’on antigament sorgien els herois han caigut en un declivi imparable. D’entre aquests grups, malgrat els seus esllavissaments, sorgeixen adesiara herois, sens dubte, però són casos aïllats: homes o dones que superen grans obstacles per obrir-se pas cap a la justícia i la solidaritat. Però, així, en grup, com un sol cos, els bombers són els que més s’estima la gent d’ací i d’allà. L’11 de setembre de Nova York va fer visibles a nivell global aquestes persones abnegades i valentes que arreu del món gaudeixen d’una fiabilitat que supera la de qualsevol altre gremi.

Aquests dies ens han tornat dir, a Catalunya, que saben estar on senten que està el poble. He guardat a la memòria uns versos d’Anna Akhmàtova traduïts al castellà per Aquilino Duque: “Ni bajo extraño firmamento / ni al amparo de alas extrañas,/ que yo estuve con mi pueblo / donde mi pueblo estaba por desgracia” (El Bardo, 1967). Els bombers sempre han estat la darrera baula. Ara, per començar, han protegit els estudiants en la seva primera manifestació.

Els estudiants han tornat al carrer. No entenc per què els costa tant guanyar els espais públics, però ara ho han fet. De la catalana gent, ja sabem com s’afirma al carrer de manera multitudinària. Però semblava que els estudiants es limitaven a defensar-hi els seus drets. Ara han atiat el seu sentiment de pertinença i han posat novament en valor la seva condició de futur d’un país.

Bona combinació, bombers i estudiants, però seria injust no subratllar amb llapis verd els pagesos que han guanyat Barcelona per confirmar-hi l’afecte al i del poble, que no sempre es recorda de reconèixer-los com el que són, el principi de tot.

Bombers, pagesos manejant tractors i estudiants formen un eix simbòlic a l’entorn del qual la societat catalana podrà obrir-se a l’avenir. Ara, sobretot, seria menester no perdre l’orientació, no perdre el camí que mena al carrer, a les places, a les cruïlles –amb l’alegre coratge que arruixa els dipositaris de l’odi i/o de la incomprensió, que s’afanyen a fer impossibles els ponts del diàleg que invocava Salvador Espriu.

stats