Els titulars els carrega el diable. Tots els que ens hem dedicat en algun moment o altre al periodisme sabem com n’és de difícil triar les paraules que destil·lin l’essència d’una notícia, reportatge o entrevista, siguin fidels al seu contingut, s’ajustin a l’espai de què disposem i, si és possible, cridin l’atenció del nostre públic. Dificultat a la qual hem d’afegir la responsabilitat sobrevinguda els últims anys de viure a la societat de les piulades, a qui li costa llegir més de cent quaranta caràcters seguits i que confon la part pel tot, el titular amb el contingut sencer. Aleshores un titular mal escollit o mal cuinat –perquè molts titulars es cuinen, barrejant ingredients d’aquí i d’allà– pot tenir conseqüències nefastes, sobretot si es dóna per bo i comença a circular i a magnificar-se com una bola de neu.
Imaginem que, arran del titular d’una entrevista, cuinat, se li penja a algú una etiqueta tan poc ajustada a la realitat que, si es tractés de qualsevol altre producte, com a consumidors no dubtaríem a denunciar-ne el fabricant per publicitat enganyosa. Aviat tens muntat un debat a les xarxes entre defensors i detractors, que parteixen tots d’una premissa que no deixa de ser un artifici.
Què hauríem de fer davant d’un supòsit com aquest, com a consumidors dels mitjans de comunicació que som? Què hem de fer com a ciutadans que ens informem a través d’aquests mitjans? En primer lloc, ser exigents amb el producte. El dret d’informació és el dret a una informació veraç. Si no, parlem d’una altra cosa. Parlem de manipulació que, com tota manipulació, és de finalitat dubtosa.
Però també ser molt més autoexigents del que som normalment. Hauríem de ser capaços d’anar més enllà dels titulars i no contribuir, de manera més o menys irreflexiva, més o menys interessada, a l’efecte bola de neu. Algun dia ens ho mirarem des de la distància i potser ens farà gràcia, però algun altre dia ens pot atrapar a nosaltres i arrossegar-nos pendent avall.
