OPINIÓ
Opinió 17/04/2020

Blanc i negre

i
Laura Gost
3 min

EscriptoraEl perfeccionisme és sovint el defecte bonic que hom deixa anar quan en una entrevista de feina li pregunten per un defecte. Les entrevistes de feina tenen això: et demanen quin animal series, quin superpoder voldries, com et definiries i quines aspiracions tens; a banda de si estàs casat –conjugui’s sempre en femení– o si vols tenir fills. En definitiva, algú pot acabar una entrevista laboral amb la incògnita de ser un candidat idoni al lloc de feina o un bon partit. Diria, de fet, que preguntar per un defecte és més habitual en una carta de presentació professional que en uns preliminars amorosos: al capdavall, qui vol descobrir defectes en l’altra, a la segona o tercera cita? I, més important encara, qui se’n refiaria, dels defectes confessats –sense pudor o amb cert orgull indissimulat, fins i tot– en aquest context?

En una entrevista de feina, no m’imagino algú responent “doncs soc força irresponsable” o “em distrec amb facilitat” en sentir la pregunta que, tanmateix, només pot respondre’s amb un defecte suavitzat –la mena de defecte que inclouríem a la biografia de Twitter, a una pàgina de contactes o a l’epitafi: “soc hipersensible”, “em diuen que soc massa bona persona”, “em preocupo pels altres més que per mi mateix” o “ho he de tenir tot sempre ordenat”. En una cita, per altra banda, ningú contestaria “soc un pervertit”, “tendeixo a una higiene corporal deficient”, “voto la ultradreta” o –valgui la redundància– “soc homòfob, racista i masclista”.

El perfeccionisme pot fer patir la persona perfeccionista per partida doble: es tracta, al cap i a la fi, d’una predisposició que no té res de plàcida ni d’entranyable, ja que el perfeccionisme excessiu és tan asfixiant com la sensació de pèrdua de control que envaeix el perfeccionista quan –ja sigui per salut mental o per una voluntat fèrria d’esdevenir més feliç i lliure– s’entesta a ignorar la temptació –inviable i arrogant– d’assolir una perfecció que, tanmateix, sempre serà ambigua i subjectiva.

Una de les conseqüències més nocives del perfeccionisme és el costum de veure i viure el món i les persones en base a dos colors: tot és blanc o negre; sense matisos; sense els grisos de les pel·lícules prèvies al tecnicolor. Personalment, com a perfeccionista en procés de rehabilitació, no em sento autoritzada per jutjar amb una severitat excessiva la polarització i la propensió al radicalisme que afligeixen la societat en què vivim. Però, precisament perquè conec el fenomen i les seves contraindicacions, amb freqüència dono voltes a alguns dels efectes menys obvis que es poden patir en eliminar una escala cromàtica tan avorrida i –justament per això– imprescindible com la dels grisos.

Un d’aquests danys col·laterals és el previsible empobriment semàntic que es produirà amb la desaparició d’aquells adjectius que, tanmateix, acabaran sent substituïts per alternatives més extremistes. Per exemple, les xarxes socials no han fet altra cosa que disminuir els grisos en els posicionaments, les actituds i el pensament, fomentant d’aquesta manera que la mentalitat de blanc o negre elimini meravelles grisàcies com l’escepticisme –sembla que de la ingenuïtat ja anem passant al cinisme–; la ironia –predestinada malauradament a confondre’s amb el sarcasme–; el romanticisme –autoengany, il·lusió o mite, en els casos més blancs; dependència, imposició o submissió, en els negres–; el dubte –millor dir-ne relativisme, mandra o ignorància–; la diplomàcia –hipocresia, manipulació o impostura, en tot cas– o el confort –conformisme, resignació; zona prohibida.

Renunciar al perfeccionisme és una forma de transgressió, però ho és, precisament, perquè implica prescindir d’una manera de ser i de fer que cada cop abraça –estrangula– més àmbits de la vida. I és justament en contextos de contrast com el que vivim ara –el mes de febrer ens sembla blanc al costat d’aquesta època negra– que s’evidencia amb més força que mai la importància de preservar determinats grisos.

Al capdavall, l’escepticisme ens protegeix de la manipulació, l’infantilisme i el catastrofisme; la ironia estimula l’humor i el pensament crític; el romanticisme ens fa creure en una forma d’estimació que pot tenir les mateixes dependències –ni més ni menys– que sentim cap als pares, els fills o els amics que necessitem abraçar més que mai; el dubte se’ns confirma com un signe irrefutable d’intel·ligència i humilitat en temps d’arrogància i dogmatisme; la diplomàcia ens ajuda a conviure amb els qui no podem evitar en temps de confinament; el confort és el gran enyorat quan no el tenim, i els colors blanc i negre –com el perfeccionisme i els sostenidors– esdevenen superflus, incòmodes i prescindibles; també en època de pandèmia.

stats