Abans jo em refiava de mi mateix, però ja fa molts anys que no me’n refio. Algú em digué, a principis dels anys setanta, quan jo començava a prendre’m seriosament la meva carrera d’autor teatral i de novel·lista, que en Blai Bonet, a més de ser el millor escriptor mallorquí del moment, era un home tibat i altiu, un personatge aïllat de tothom a causa de les seves malalties i del seu natural peculiar. Quin mal que em feren aquelles paraules! A causa d’elles mai no vaig conèixer en persona el més gran poeta contemporani de les lletres catalanes! Com me n’he penedit després! Moltes, moltes vegades! En els anys setanta i vuitanta, també havia tingut algunes experiències negatives en relació amb Blai Bonet.
Una vegada que feia la presentació d’un llibre seu, crec que era ‘Mister Evasió’, a la Llibreria Tous, de Ciutat, que regentava el també escriptor Antoni Serra, amb el qual jo m’havia compromès a assistir-hi –més que per la presentació, per conèixer personalment en Blai–, va sorgir un contratemps i no hi vaig poder anar. Així que un cop més em vaig quedar sense veure’l. En Toni Serra em va contar que tothom havia abandonat la llibreria abans que en Blai acabés de presentar el llibre: en Blai no va fer-ne una presentació, sinó una lectura: la lectura de tota la novel·la, des de la primera pàgina fins a l’última: més de tres hores, va durar l’acte.
En una altra ocasió, ja a finals dels vuitanta o començaments dels noranta, la Conselleria d’Educació i Cultura li va retre un homenatge a la Casa de Cultura del carrer de Ramon Llull, al costat del col·legi de Sant Francesc. Diferents poetes, tant de les Illes com del Principat i del País Valencià, li dedicaren paraules d’elogi i d’agraïment per la seva tasca creativa. Tot plegat es va publicar, juntament amb una selecció de fragments dels seus llibres, i confegiren una Antologia que la mateixa Conselleria va publicar. Aquell dia, jo, tot impacient i emocionat, em vaig presentar a la Casa de Cultura per veure i escoltar el meu estimat Blai Bonet. Qui no es va presentar a la cita va ser ell: al seu lloc vingué de Santanyí un nebot seu i el disculpà. Digué no sé què de la salut del seu oncle i tots l’excusàrem i l’aplaudírem. A més dels aplaudiments, jo vaig pensar que potser era cert que en Blai no tenia massa en compte el seus compromisos socials. Passaren els pocs anys que passaren abans que morís i, per una causa o per l’altra, no el vaig veure mai en viu. Només en la seva excelsa literatura.
La meva ‘visió’ blaibonetiana va canviar aviat, perquè em varen contar més d’una vegada els meus dos grans amics, també escriptors, Gabriel Sabrafín i Antoni Vidal Ferrando, que la persona Blai Bonet era tot amabilitat i enginy. Era un home molt simpàtic i amb un gran sentit de l’humor. És cert que de tant en tant se li anava l’olla, com es diu col·loquialment, i aleshores es prenia la llibertat de ser extravagant i molt loquaç. Deia, per exemple, que el dia anterior havia parlat per telèfon amb el papa de Roma o que havia rebut una carta del rei d’Espanya perquè a l’estiu el volia saludar en persona. S’inventava relacions d’amistat amb el president dels Estats Units o amb la reina d’Anglaterra. En Blai, que pràcticament no havia sortit mai de Santanyí, llevat d’unes quantes estades a Catalunya. Tot això ho feia en presència de la seva mare, una dona que sempre i a tothora, des del seu naixement, va romandre al seu costat. La mare no feia res més que sospirar amb el nom del seu fill a la boca: “Ai, Blai, el nostre Blai!”.
Arran de tot plegat, i a causa del deute que jo tenia contret amb ell per les sospites que havia acumulat tots aquells anys, vaig decidir escriure una grapada de poemes en homenatge a la seva persona i al seu geni. ‘Blai Bonet i del món’, inspirat en el seu ‘L’Evangeli segons un de tants’, és un poemari on, narrativament més que poèticament, intento fer una sentida lloança en honor seu. Aviat me’l publicaren perquè va guanyar el Premi Ciutat de Granollers de Poesia 2011. Amb aquella sort per aliada vaig sentir que em posava cabal amb en Blai, i em vaig dedicar, i em dedico encara, a rellegir, sempre que em ve de lluna, tota la seva obra. Encara que, per molt que torni a llegir-la i rellegir-la, sempre és ‘El mar’ la que se’m clava al cor i al cervell. ‘El mar’ és en Blai. ‘El mar’ és l’home tot. ‘El mar’ és el reflex de Déu. “Amb l’home, Déu il·lumina la Creació com la lluna la terra”. Això és ‘El mar’.
I, tanmateix, què té ‘El mar’ que no tingui ‘Mister Evasió’ o ‘Judes i la primavera’? No ho sé, però té el que jo sé. No ho sé dir, però ho té. Per a mi, ja que sempre és per mi i per a mi que tenen valor les coses. I, més encara, les paraules i les lletres.
Potser hagi estat Jeroni Salom qui ha reflectit millor la gran obra d’en Blai i la seva enorme validesa literària i artística. Ho fa en el pròleg que va escriure per a la reedició d’‘El mar’ que en feu l’Editorial Moll el 1991: “A ‘El mar’ són abundants, en efecte, els monòlegs, les reflexions, les autoanàlisis, que duen a terme els personatges. Tota l’acció de la novel·la ens és reportada gràcies precisament a les perspectives íntimes dels personatges”.
Però també és el ritme i és l’estil. La màgia. La imaginació. L’espontaneïtat creativa. En Blai Bonet, gràcies a Déu, no era un erudit, i aquesta absència de gramàtica i d’història i de coneixements li donà la força necessària per a fer patent la seva beneïda singularitat.
