OPINIÓ

Black Friday als sous de funcionaris

Casualitats de la vida, però, finalment, la retallada de sou als funcionaris ha arribat coincidint amb la nova efemèride consumista. S’ha fet de manera dissimulada i amb jutipiris comptables, però el cert és que l’any que ve els treballadors públics seran una mica més pobres. No sé a la resta de cossos, però entre el professorat feia mesos que feien apostes per saber d’on rebrien. Tant se val el color polític del govern, Felipe González ja deixà clar als anys vuitanta que un govern d’esquerres era garantia de ben poca cosa. Ho reiterà Rodríguez Zapatero en l’anterior crisi rompent el mite que el salari del funcionariat no pot minvar.

D’ençà d’això, s’accepta que el sou dels funcionaris pot oscil·lar i baixar segons la situació econòmica, però, amb aquest criteri, no hauria també de pujar quan hi ha bonança econòmica? Ho dic perquè del 2015 al 2020 hi ha hagut un creixement econòmic que per res s’ha vist reflectit en les nòmines del funcionariat, majoritàriament congelades des de fa més d’una dècada.

Ara per ara ningú no hi ha piulat en contra i en el cas dels pocs sindicats que ho han fet ha estat molt tímidament. En part, perquè el mateix funcionariat és conscient que la brutal crisi que tenim davant requereix sacrificis. Sobretot, però, pel fort complex que arrosseguen després d’anys de crisis aguantant tot tipus de crítiques i menyspreus d’aquells qui consideren que són uns privilegiats que no tenen dret de remugar.

Com es visualitza a l’obra de teatre Acorar, els treballadors dels sectors públic i privat viuen en la desconfiança. A un costat de la trinxera, autònoms i treballadors del sector privat que detesten el sector públic i el funcionariat, a qui acusen de malversar els doblers públics. A l’altre, treballadors del sector públic convençuts que al sector privat tot és evasió fiscal i mangarrufes per no pagar uns impostos dels quals ells no s’escapen.

Evidentment, l’obligació de qualsevol govern ha de ser l’optimització de la despesa pública, així com la de l’empresa privada és treballar des de la transparència. Ara bé, amb totes les disfuncions que puguin existir, uns i altres haurien de ser conscients que els sectors públic i privat no haurien de viure enfrontats. Perquè tan important és reconèixer què hi ha darrere la feina d’un professor, metge o policia com el neguit que suposa ser un emprenedor i posar en risc cada dia el propi patrimoni.
En lloc d’enfrontar-nos, estaria bé actuar amb més empatia. Entendre que comença a ser hora de deixar de martiritzar els autònoms amb quotes abusives i burocràcies innecessàries que l’únic que fan és posar fre a la iniciativa, que és precisament el que necessitam per avançar. Alhora, valorar la importància que el sector públic té ara mateix com a garant de la cohesió social.

Perquè mentre uns i altres discutim qui s’ha de menjar el calàpot, oblidam que el nostre empresariat és el més perjudicat a escala estatal per la crisi o que les retallades als treballadors públics només passen factura a les Illes Balears. Si en lloc d’això féssim front comú per pressionar plegats els nostres representants a Madrid que exigeixin que deixin de xuclar-nos la saba potser a tots ens aniria millor com a comunitat. Que, en definitiva, és del que es tracta.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF