OPINIÓ

Bimbo!

El gegant mundial del pa de motlle i brioixeria Bimbo ha decidit posar fi a la producció de la seva fàbrica de Palma. Un cop més, encurioseix veure com la mesura no és el resultat de la contracció, sinó, ben al contrari, és filla de l’expansionisme econòmic. Són els “miracles” de la globalització. Aquesta multinacional l’any passat havia adquirit la seva competidora Panrico –fabricant de les marques Donuts, Donettes i Bollicao– per un import de 190 milions d’euros. Amb la compra va augmentar la seva quota de mercat de manera considerable. Paral·lelament, invertia 50 milions d’euros a construir a Guadalajara la major panificadora d’Europa. És líder indiscutible en el seu camp. No podem negar que d’aquesta guisa la molla del pa es convertia en el moll de l’assumpte.

I, l’assumpte no és altra que les mateixes raons de “competitivitat, organització i productivitat” que conduïren a l’embotelladora de “l’espurna de la vida” a deixar l’illa, ara farà dos anys. Empreses consolidades, amb més de quaranta anys d’implantació a l’illa, que operen, quasi sense competència, en un nínxol de mercat en expansió. Empreses que són rendibles i que per art d’encantament s’esfumen de la nostra insular i petita geografia de país. D’aquesta abducció empresarial en diuen deslocalització; però no és absoluta: deixa el pòsit dels treballadors a l’atur i la feblesa col·lectiva. Amb el temps han anat desapareixent fàbriques de calçat, de bijuteria, d’aixetes…per la competència exterior. Ara es deslocalitzen, simplement, parlant en plata, per guanyar un cèntim més (per simbolitzar-ho amb una xifra) per unitat de producció.

“Uy¡ uy¡ és un bingo”. “Només diem bingo”. Doncs, “Uy¡ uy¡ bingo”. Diàleg sarcàstic entre Christoph Waltz i Brad Pitt, a Inglourious Basterds. Nosaltres, des d’ara, bastarà que diguem “Bimbo!”, per esmentar la cobdícia empresarial i el dúmping social. No debades, BIMBO és el acrònim de Management Buy-in Management Buy-Out, una de les tècniques bàsiques dels fons de capital risc, és a dir, del capitalisme més especulatiu. I, és que, veritablement, en essència la desindustrialització de l’illa està més lligada a les pròpies contradiccions del sistema que a la insularitat i l’estacionalitat.

Ho dic perquè s’ha insinuat que gran part de culpa de traslladar la producció de pa de motlle i brioixeria a Guadalajara era, precisament, de l’estacionalitat i el major cost de les matèries primeres, degut a la insularitat. Són penyores que han volgut deixar caure per desviar l’atenció cap al punt equivocat. Que se sàpiga, l’estacionalitat és condició inherent al mercat i no a la producció. I el transport del producte acabat no està demostrat que sigui inferior al de les matèries primeres. Estem parlant d’un mercat, el de l’illa, tancat. No són massa convincents, doncs, aquests arguments per explicar el lock-out definitiu de les instal·lacions de la panificadora a Palma.

El conseller de Treball, el senyor Iago Negueruela, que té el sà costum de no amagar els problemes, ha plantejat la necessitat d’un pla per evitar la fuga d’empreses de l’illa. Des del Govern han explicat cruament que no s’ha començat a redactar res, ni tan sols tenen una idea definida. Però cal enfrentar-se al procés de desindustrialització, i això, per si mateix, ja és lloable. Estem, doncs, davant un debat obert, per encetar, que esperem el cas Bimbo serveixi per posar sobre la taula de manera definitiva i que s’emprengui sense por, sense prejudicis i sabent quina és l’anella feble de la cadena.

El meu full sobre el tema també està en blanc. No obstant això, voldria exposar diverses qüestions que em semblen prèvies. La primera, és reconèixer la capacitat de l’Estat (les administracions) per intervenir en l’economia i en el mercat (l’estacionalitat és un exemple clar de com el mercat per si mateix és incapaç de solucionar els problemes). La segona, és una profunda diferència cultural i antropològica entre indústria i negoci. La indústria treu el benefici de produir alguna cosa concreta. El negoci considera el capital com un fi en si mateix. Aquesta cultura s’ha instalat, cada cop més, en el món industrial, per tant cal contrarestar-la. L’inversor de risc busca prendre participació en empreses simplement per consolidar la rendibilitat del capital. Aquesta manera d’actuar em porta a la tercera qüestió, que s’ha vist clarament tant el cas de l’embotelladora de “l’espurna de la vida”, com en la panificadora de pa de motlle, i és la relativitat de la figura de l’empresari.

Aquesta darrera consideració sé que pot treure altres tipus d’espurnes. Però resulta que si existeix una indústria que fabrica un producte necessari, si hi ha uns professionals que la fan funcionar, si el benefici econòmic existeix, i el mercat és captiu i està en expansió, però la fàbrica desapareix, inevitablement la pregunta del milió és: qui falla? Si l’empresari ha abandonat el sentit social de la seva indústria, penso que un govern d’esquerres no pot intentar donar resposta a tal pregunta sense explorar els camins d’una economia més col·lectiva. El temps dirà. Però, per ara, està molt bé que el Govern vulgui plantejar el debat.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF