OPINIÓ
Opinió 31/05/2019

Bilingüisme: orgull i prejudici

i
Laura Gost
3 min

Nelson Mandela va dir que, si et dirigeixes a una persona en una llengua que entén, les paraules arribaran al seu cap; si t’hi dirigeixes en la seva llengua, les paraules li arribaran al cor. Qualsevol individu que hagi crescut en una realitat social i cultural marcada pel bilingüisme sabrà detectar ràpidament quina de les dues llengües que domina considera ‘la seva’: la llengua pròpia, la llengua ‘materna’, la llengua en la qual –com em va dir el meu pare una vegada– pensa, somia, plora i estima.

La meva llengua és el català. I diria que no és escabellat afirmar que aquesta certesa seria extrapolable a una gran majoria de persones nascudes a les illes, fins i tot a aquelles que mai no s’han aturat a valorar aquesta qüestió, sinó que es limiten a evidenciar allò que ja és evident emprant la seva llengua d’una manera natural, genuïna i espontània, amb la inconsciència de qui ni tan sols necessita reflexionar-hi gaire perquè, tanmateix, no solem qüestionar allò que ja tenim sobradament interioritzat.

I no obstant això, és alarmant constatar la quantitat de vegades que el cap traeix el cor, o viceversa, en les interaccions que hom pot mantenir en un dia qualsevol amb el dependent del quiosc, amb la cambrera del bar, amb el reposador de iogurts del supermercat o amb la doneta que ven fruita a la plaça. L’etern complex envers la pròpia llengua ja es podia apreciar d’una manera més o menys subtil en les converses que, per exemple, mantenim els creadors entre nosaltres o amb altra gent, durant les quals sobrevolen preguntes o reflexions que van des del “però no preferiries escriure en castellà, i així arribar a més gent?” al “jo no tinc res en contra del català, però per a les pel·lícules el castellà és més comercial”, sense oblidar les decisions dels qui només elegeixen el català de Mallorca com a contrapunt quasi graciós, entranyable, sempre condescendent, i exprimint les formes més còmiques de pronunciació o el vocabulari més rebuscat i ‘pagès’ en dibuixar determinats personatges que no seran precisament els intel·lectuals o els sofisticats de la pel·lícula.

Per tant, en l’àmbit de la nostra cultura patim aquesta manca d’orgull; una autoestima incomprensiblement baixa que frena tants i tants cineastes, escriptors i artistes en general a l’hora d’emprar el català com a forma d’expressió vàlida, polièdrica, perfectament apta per a la creació. Bé que diuen “t’estim” a les parelles, els pares o els fills, aquestes persones. Però, ei, que una cosa és que a nivell íntim i col·loquial fem ús de la nostra llengua i l’altra és que sigui versemblant o convenient –o coherent amb les nostres aspiracions d’arribar a molta gent– que un personatge que viu a sa Pobla digui “t’estim” a la seva dona de la ficció. Posem-nos seriosos, per favor.

El que passa és que, com deia, aquests prejudicis no només es posen de manifest en les esferes culturals, sinó que, sobretot –i de manera molt democràtica i gens elitista, per tant– s’aprecien en la nostra quotidianitat menys glamurosa. És per això que, en entrar en una cafeteria, és molt habitual que el cambrer et demani ‘¿Qué le pongo?’ pronunciant el ‘le’ amb l’ela catalana, de la mateixa manera que, molt sovint, acabem responent que sí, que ‘queremos la bolsa’ a la caixera del supermercat que llueix una etiqueta identificativa en què llegim Catalina Maria o Aina o Llucia, i que just abans ens ha demanat, també en castellà, si volíem la bossa o no.

En ocasions, una ànima tossuda i rebel seguirà replicant –en català– a les preguntes i respostes –en castellà– d’una persona de qui té la certesa que és catalanoparlant –a altres persones del voltant s’hi ha dirigit en un català ben autèntic i visceral. I malgrat que les frases pronunciades en la llengua que ambdós interlocutors consideren ‘seva’ haurien d’agilitzar una conversa que, com deia Mandela, els arribaria al cor i no només al cap, és clar que, per algun motiu, ni el cap ni el cor en són receptors: només així s’explica la falta de memòria, la impossibilitat de canviar el xip, de qui continua arraconant la seva llengua en un automatisme tristament generalitzat, fins i tot quan l’altre reafirma que ambdós s’entendrien perfectament perquè la comparteixen.

Al final, alguns acaben cedint, bé per mandra o bé per la sensació de ridícul que els produeix aquesta arbitrarietat. D’altres prefereixen aclarir a l’interlocutor que poden parlar en català –com si es pensessin, amb una ingenuïtat encantadora, que això garanteix que l’altre no torni a girar la llengua, sense ser-ne conscient, al cap d’uns segons–, i, finalment, n’hi ha que dediquem un article a parlar d’aquesta qüestió, sense aspirar, però, a canviar gens ni mica el paradigma: com diria madò Antònia de la botigueta del costat, ‘hay que ser realistas’.

stats