Bicicleta

La petita Clara ja té la seva primera bicicleta. De fet, diria que, a efectes comptables, és la segona. Fins ara ha circulat amb l'equivalent modern del velocípede o draisiana, l'artefacte que va inventar Karl Drais a començament del segle XIX: la que no té rodes i s'impulsa amb els peus, vaja, i que diuen que va tan i tan bé per fomentar l'equilibri i amorosir la transició cap a l'etapa següent.

Aquesta que acaba d'estrenar és un model modern, tipus Macmillan: ja té pedals, i cadena transmissora, i uns frens, és a dir, tot el que ha de tenir una bicicleta amb ets i uts. I timbre. És, com no podia ser d'altra manera, de color rosa xiclet. El casc també, amb una llumeta intermitent al clatell, per si de cas se'ns fa de nit pel camí. No hi ha invent a la història que hagi proporcionat tanta immediata felicitat a tanta gent com la humilíssima bicicleta.

La sensació de llibertat, d'autonomia, de control absolut sobre una màquina senzilla i perfecta no té equivalent en cap altra de les mostres del giny humà. Sí, naturalment, un violí pot fer-te tocar el cel amb els dits, però la seva corba d'aprenentatge és impossible per a la gent comú i ho hem de deixar per als escollits. Amb una simple bicicleta domines les lleis de la física, les fas treballar a favor teu, fas cames, et mous, explores, sents el vent a la cara, experimentes el risc controlat de les baixades, la petita angúnia de les pujades, el cor, la pell, la vida.