“Besa la bandera, besa-la! L’has de besar perquè sembla que no vols fer-ho, ¿i per què no t’hi sents identificat amb una cosa tan bella? ¿Com pots no estimar-la, eh? ¿Com pots no voler ser espanyol? ¿Saps el mal que ens has fet amb les teves accions de secessionista? Si tornes a Espanya, t’hi espera la garjola, i m’atreveixo a somiar que estaria bé que et portessin al paredó”. Sense cap mena de dubte aquest és el missatge més o menys explícit que es desprèn de les accions del jove poca-solta que va voler humiliar el president Puigdemont l’altre dia a l’aeroport de Copenhaguen. El fet no és una acció sense importància d’un beneit desbocat sinó una manifestació més, aplaudida a la xarxa i massivament difosa, del substrat del nacionalisme espanyol. Tots sabem que el que ha fet aquest jove perruquer de celles depilades no és una bajanada més, sinó la manifestació explícita d’un tarannà col·lectiu, una derivada més d’una forma de nacionalisme que vertebra tota una societat, i que està present en formes més o menys idèntiques als discursos de ministres, monarques, periodistes i militars. No estem davant la floritura d’un exagerat: estem davant d’un gest que és la traducció exacta d’una política i d’una justícia.
El perruquer no fa res més que interpretar ben literalment el que ha mamat des de petit en aquest país de fanfarrons. La fanfarronada del ‘¡A por ellos!’, sí, però també la fatxenderia de les resolucions judicials, dels discursos del rei i de les portades dels diaris de Madrid, dels acudits contra els catalans, de les interpretacions essencialistes d’una Constitució que s’ha transformat en una arma per retenir, vigilar i castigar. El nacionalisme espanyol adopta aquestes formes, la més còmica i sòrdida de les quals és la dèria per fer-li besar la bandera a l’opositor, però que té derivades morals i polítiques d’una gravetat incalculable. L’anomalia espanyola en el concert dels països europeus passa per aquesta forma de nacionalisme roí i predemocràtic, que és molt més perjudicial que qualsevol mena de política econòmica d’arrel proteccionista o socialista, que ja hauria sigut eliminada en virtut dels protocols econòmics europeus. La UE permet que el nacionalisme faci de les seves, alhora que mira de posar fre a polítiques d’excessives regulacions; un nacionalisme, però, que li ha fet encarar en el passat la pitjor de les vergonyes. La UE serà una anomalia, i estarà sempre en fals, si continua permetent que el nacionalisme sigui una força motriu dels seus membres; com a societat internacional liberal i il·lustrada hauria de fer tot el possible per a refrenar un nacionalisme que l’acaba soscavant, com amb el cas del Brexit.
El nacionalisme costa molts diners als espanyols, en infraestructures inútils, per exemple, i en repressions i persecucions judicials a dissidents catalans, diners que en d’altres mans podrien satisfer necessitats ben nobles. És una passió trista i obscena, que acaba servint per tapar el que és imperdonable. És una passió insaciable, també, que necessita contínuament de més, més conquesta, més grandesa i inflor i pompa i fanfàrria. El nacionalisme és una forma de fam sàdica, que no s’acontenta amb rebre reconeixement, sinó que també vol submissió, humiliar, fins i tot que s’arribi a morir en nom de la seva grandesa.
Els fracassats, si no fos pel nacionalisme, escara se sentirien pitjor, però amb la bandereta imaginen, identificant-s’hi, que no són tan poca cosa. El nacionalisme acontenta les masses, que podrien voler més del que el poder els vol concedir. Els polítics nacionalistes es riuen dels patriotes, perquè els roben la cartera dia rere dia, però els donen una mica de futbol nacional i amb això es conformen.
