Qualsevol que aquests dies d’estiu cometi la indelicadesa de visitar una de les grans capitals d’Europa quedarà atrapat, confós, sepultat sota el mateix fenomen. Que el turisme és una de les grans forces dels nostres dies ‒un esdeveniment cultural que és alhora un dels pilars de l’economia d’Occident i també un moviment de masses, l’explosió d’un estil de vida basat en la curiositat frenètica‒ no és cap notícia nova per a cap mallorquí. Però és quan hom visita un lloc tan abocat al turisme com ho és Roma ‒que rep a l’any més de sis milions de visitants‒ que s’acaba d’adonar de la magnitud impensable de la cosa. Mallorca, ja ho sabem, és la líder mundial en places hoteleres en proporció al nombre d’habitants. A Roma, els nombres són tan grans que esfereeixen. Però és passejant-hi, provant de moure’t pels llocs més emblemàtics i obligatòriament concorreguts, que t’acabes d’adonar de l’enorme superstició embrutidora que pot arribar a ser el turisme. Hom no pot deixar de pensar que tot plegat és un error quan l’acaben fent fora, a tocs de xiulet, de la capella Sixtina, quan resulta que encara no fa ni tres minuts que la contempla i porta desitjant entrar-hi des dels setze anys, i tot perquè aquell dia s’hi esperen més de vint mil persones i s’ha d’anar passant per no fer més gran l’estibament.
A Barcelona, el turisme està creant un seguit de problemes que motiven ja moviments seriosos d’oposició veïnal. La ciutat esdevé un decorat, enmig del qual es mouen les masses vingudes de fora, que la contemplen des d’un esbalaïment alienat, mescla de desconeixement controlat i de confirmació de les coses ja sabudes. El turista no ve per descobrir, sinó per confirmar; per assegurar-se que tot és tal com diuen tant els altres turistes coneguts, amics que han dit meravelles del lloc, com el que afirmen les guies de viatge. És fent el turista, per una altra banda, que hom s’acaba de posar en la pell dels turistes que troba al seu propi barri, quan torna a Barcelona o a Mallorca, i no acaba d’entendre per què han vingut, què els meravella tant d’allò que nosaltres donem per sabut i per tant se’ns fa tòpic. El turista ve per veure allò que se’ns ha fet imperceptible i, per tant, sembla una mica ridícul, un àngel caigut amb xancletes, tan vulnerable com un nen.
I tanmateix, l’art hi és, amb el seu poder indestructible. És igual que vora aquella estàtua de Bernini hi hagi vint-i-tres mestresses de casa nord-americanes fent esgarips o dues dotzenes de japonesos inescrutables rere les seves càmeres de fotos… Bernini s’imposa com un llamp, ens deixa garratibats amb el poder d’un moviment que batega i es va fer marbre miraculós fa quatre-cents anys, i que continua fresc, tan viu com nosaltres. És literalment meravellós: la fletxa de plom de l’amor no correspost que ha ferit Apol·lo, i Dafne que es va fent arbre, el llorer pur, les cames que s’arrelen i tot s’eleva cap al cel i no s’atura. I pensar que l’autor tenia poc més de vint anys quan va fer aquesta obra. O que encara no n’havia fet ni vint quan va començar, potser amb l’ajut del seu pare, l’Enees, escàpol de Troia amb el vell pare també sobre les espatlles.
Fins i tot arribes a no sentir la presència dels altres turistes embadocats a la vora, quan tota la força i la magnificència de l’art de l’escultura portada al seu extrem impossible et fa abaixar el cap, ple d’incredulitat i d’estupor. Llavors, no et sorprens que hi hagi milions de persones volant cap allà. I t’oblides de tota la pornografia aèria, de tot l’embrutiment hoteler, i penses que sí, que Bernini, tres-cents anys enrere, ens ho continua dient tot amb aquells crits petrificats, i que tota vanaglòria literària és ridícula. Encara que, quan hi són a davant, molts no saben què miren, ni què escolten, perquè allò parla, i molt fort, i vinga…; ells fan les quatre fotos que poden i continuen cap a la següent sala de la galeria Borghese.
