OPINIÓ

Benvolgut amic escriptor

Benvolgut amic escriptor,

Avui he tingut una estona per llegir, i vaig avançant en la teva novel·la: em sembla ben dibuixat, el personatge central. Naturalment, encara em queden pàgines per acabar-la, perquè, si no, voldria dir que la llegeixo en diagonal, i cauria en aquell acudit de Woody Allen, quan diu allò de “vaig fer un curs de lectura ràpida i vaig ser capaç de llegir ‘Guerra i Pau’ en vint minuts: crec que deia alguna cosa de Rússia”. Ah, per cert, parlant de personatges: de Woody Allen m’agrada això, el personatge, el brillant personatge que s’ha creat; la persona no la conec, ni necessito que m’agradi, ni tan sols necessito que sigui una bona persona, en el cas que es demostri que no ho és. Naturalment, respecto els qui no pensen així, però jo soc incapaç de renunciar a l’admiració que sento cap a l’obra d’alguns artistes que em generen rebuig com a éssers humans. De fet, no podria ser que fos aquesta, la finalitat de la seva obra? No pot ser que ells mateixos, conscients del seu escàs valor humà, decidissin almenys deixar-nos un llegat que els supera mil vegades? Un llegat amb personatges mil vegades més interessants que els seus creadors?

Com ja he dit, encara em falta per acabar de llegir la teva novel·la, i pot ser que la cosa es contradigui al final, però, en aquest punt, et comunico amb rotunditat que no estic gens d’acord amb l’afirmació del teu personatge que la ficció sempre supera la realitat. Sé que l’altra afirmació, la contrària, és un tòpic, però els tòpics, com els prejudicis, sovint amaguen quelcom de cert, no creus? I per això sobreviuen al pas del temps i al Twitter. La realitat sempre supera la ficció, penso jo. Bé, gairebé sempre. Hi ha dos casos en què, com a idealista jove i ingènua de 26 anys, prefereixo la ficció a la realitat: en la política i en el periodisme. Però vaja, crec que tot plegat té a veure amb allò de ser una nostàlgica d’una època que no he viscut, i de la qual només vull quedar-me amb la part més èpica, amb la part més meravellosament de ficció. Ja saps: ‘Todos los hombres del presidente’, ‘Tal como éramos’, ‘Primera Plana’.

Perdona, tres casos: com he dit, de la majoria de creadors en prefereixo la ficció a la realitat. Evidentment, tu hi estàs inclòs, apreciat escriptor.

Tornem al que deia. La realitat supera la ficció, penso jo, però la ficció alimenta la realitat dels qui gaudim de la ficció i l’extrapolem a la realitat. I viceversa. Però, de la ficció, el que més ens commou és que ens faci sentir quelcom real, no? És a dir: podem acceptar que hi hagi guerres en una galàxia molt molt llunyana, podem creure en replicants, podem comprar anades i tornades al futur i al passat. També podem emocionar-nos amb la parella que formen Katharine Hepburn i Spencer Tracy, o desitjar estar a la sala de ‘Doce hombres sin piedad’, o emocionar-nos amb James Stewart i el seu àngel, o fins i tot somiar que realment la gent parla com a les pel·lícules de Billy Wilder: jo em pensava que d’adulta tot seria així, quan era adolescent, però diria que no em sento òrfena ni decebuda, a dia d’avui, ni tampoc estic enfadada amb la realitat: ‘El apartamento’ o ‘El crepúsculo de los dioses’ continuen a la meva prestatgeria per quan necessiti recórrer-hi. Però, tanmateix, el que en definitiva –i amb moltes subordinades– vull dir és que penso honestament que la ficció només ens marca definitivament quan s’entremescla amb aspectes de la realitat: quan veiem una reacció humana en Harrisson Ford, quan identifiquem una mirada que ens sona d’alguna cosa en Forrest Gump, o en Alvy Singer. I no ens sona perquè l’hàgim vist en una altra pel·lícula, de la mateixa manera que el sentiment no ens resulta familiar perquè un escriptor ja el va descriure millor en un altre llibre. És per això que la realitat sempre supera la ficció, o és per això que vull pensar que és així: el contrari seria acceptar que una ment humana i imperfecta ja ha pogut retratar quelcom insuperable en la seva obra. I t’imagines què trist que seria que, a 26 anys, ja pensés així? T’imagines quin cinisme tan penosament prematur que demostraria? Podria tancar-me dins un cinema amb una biblioteca ben farcida a l’habitació del costat i ja estaria. I no, de cap manera. La realitat sempre supera la ficció. Visca el tòpic. I si saps amb total certesa que no és així, no m’ho diguis. Encara no.

En l’amor, per exemple, em quedo amb la realitat. I mira que he vist declaracions espectaculars a la pantalla i he llegit fragments fascinants a pàgines de llibres. Però res, em quedo amb la vida imprevisible, em quedo amb el diàleg que jo no hauria escrit.

Bé, res, que ja continuaré llegint el llibre. I procuraré fer-ne una ressenya literària senzilla, valgui l’oxímoron. Te l’enviaré per correu postal.

Molt cordialment,

Laura

 

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF