OPINIÓ

Bella gent que vota Trump

Fa tres anys i mig, amb l’amic Jaume Subirana, vàrem tenir el privilegi de dinar amb Ted Kooser, poeta nord-americà que veneram i de qui acabàvem de traduir el volum L’ocell matiner i altres poemes. El vàrem anar a veure a Dwight, el seu poblet de dues-centes ànimes al bell mig de Nebraska, i ens hi va acompanyar Alba Girons, lectora de català a la universitat de Chicago. Ja he contat el dinar en una altra ocasió, i per tant ara n’hi ha prou que digui que varen ser tres hores bones de les que queden a la memòria amb una claror especial. Ted Kooser estava a punt de fer els setanta-vuit anys i podia presumir d’una llarga carrera poètica i d’un merescut reconeixement. Ara en té vuitanta-un i continua feliçment en actiu: acaba de treure Red Stilts, un nou recull de versos amb el seu segell intransferible.

Hi he pensat molt, amb motiu de les eleccions nord-americanes. Perquè si Nebraska és territori Trump, la Nebraska rural ho és encara més. He anat a cercar les dades: a Butler, el comtat a què pertany Dwight, Trump acaba de treure el mateix resultat que va treure el 2016: el 78% dels vots. Arrasa. Hi he pensat perquè sé que a Ted Kooser no li agrada Trump i perquè sé que estima la seva terra més que res en el món. Si ara el tingués a prop i hi tingués confiança, li demanaria com es porta, això d’estimar una terra que vota massivament un pallasso amb ínfules de dictador. Potser amb un desesperat dolor, com deia Espriu? O només amb una lleu melangia?

Kooser no és un poeta compromès en el sentit en què solem fer servir aquesta paraula. Però té poemes de denúncia del racisme i alguna vegada ha posat la firma en escrits de caire progressista. Al nostre dinar va deixar caure, potser amb ganes que no el prenguéssim pel que no era, que no anava d’en Trump. “Potser serà el darrer president que veuré”, va dir amb tristor. Va llançar una mirada còmplice i discreta a la concurrència del cafè on dinàvem, com per advertir que no era un tema que tingués gaire ganes de tractar en un lloc públic. Al cap i a la fi, tampoc no hi ha gaire gent que opti per pregonar les seves conviccions enmig d’un medi tan hostil. Per cert, a l’hora que escric això, sembla que Trump no serà el darrer president dels Estats Units que veurà Kooser.

Joan Ferraté va escriure una vegada que Josep Carner era un cas únic entre els grans poetes del seu temps, en el fet de sentir-se plenament reconciliat amb la societat de què formava part. Enfront de la figura típica del poeta alienat, marginat o perifèric, és el poeta que s’identifica amb l’entorn social que li ha tocat. No sé si això és discutible per a Carner, però serveix molt per definir Ted Kooser. Si és cert, com he dit, que no és un poeta compromès, sí que és un poeta amb voluntat declarada de servei. El conjunt de la seva obra és un immens fresc, amb mirada amarada d’afecte, del món del camp i dels pobles de Iowa i Nebraska. És un notari que aixeca acta poètica del que ha viscut i del que veu. També és més que això, és clar, perquè és un gran poeta, però m’atreviria a dir que qualsevol llibre de Kooser, o qualsevol antologia dels seus versos, podria portar el títol carnerià de Bella terra, bella gent.

La bella gent de Ted Kooser, ai las, vota Trump amb contumàcia. Són una mena de feixistes? Estic segur que no, però tampoc no m’agrada la posició paternalista de qui mira el votant de dreta dura com una pobra ovella perduda. Quan després de les últimes eleccions espanyoles es repetia que “a Espanya no hi ha tres milions i mig de feixistes”, se’m va ocórrer piular que potser no hi ha tres milions i mig de feixistes però que sí que hi ha tres milions i mig de fatxes: no puc veure el seguidor de Vox com un pobre desinformat i enganyat que no sap ben bé què està votant. Nosaltres (jo i els que em llegiu) encara ens podem refugiar en el consol que no són ben bé la nostra comunitat. Però quan vius en un poble petit amb un 80% d’ànimes esgarriades, i sobretot quan has fet del sentiment de pertinença a aquella comunitat un dels pilars de la teva vida i de la teva obra artística, la cosa es deu fer més complicada. I, naturalment, no tenc cap resposta.

Hi ha una pel·lícula que m’encanta, The Straight Story, de David Lynch. És un peculiar road movie protagonitzada per Alvin Straight, un home de 73 anys que decideix visitar el seu germà, que viu a més de 600 quilòmetres, per cloure una baralla de deu anys enrere. Sense altre vehicle a mà, Alvin Straigh fa el recorregut en el seu vell tallagespa, al llarg de tota la franja nord de Iowa, l’estat veí de Nebraska. És una pel·lícula de postes de sol infinites i de tipus humans entranyables. És difícil veure-la i no sentir que és una bella terra i que són una bella gent. Votants de Trump. Tot és molt complicat.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF