ProfessoraAls ulls contemporanis, i vistes les revelacions de les darreres setmanes, l’article 56.3 de la Constitució espanyola –“La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”– sembla una absurda excentricitat extemporània, com ho és, de fet, la monarquia.
No hauríem d’oblidar, tanmateix, que l’escandalosa immunitat del monarca espanyol no ha estat només de naturalesa jurídica. Tal com recomana Maquiavel als prínceps, Joan Carles I d’Espanya no va ser només fèrriament protegit, sinó, també, ardorosament estimat.
Ens resulta ara mal d’entendre que aquest rei poc destre, aficionat a toros i minifaldas, d’amistats perilloses i foscos negocis, prestidigitador tributari i caçador d’elefants indefensos, hagi estat en algun moment mirall de prínceps i de virtuts. Tot té una explicació, però.
Conten que els anys 80 i 90, quan un periodista jove entrava a fer feina a un mitjà de comunicació, entre les nocions bàsiques de la professió que li eren transmeses de manera iniciàtica hi havia una consigna obligada: no podria malparlar del rei sota cap concepte.
Es va anar gestant un estat d’opinió –induït, sí; però també entusiàsticament acceptat–, que dibuixava una aura-relat unànime al voltant del rei i, per extensió, al voltant de la monarquia restaurada.
Encara que ara resulti incomprensible per als més joves, hi va haver un temps en què els vents li eren favorables i en què tot s’interpretava a favor seu. L’ermini de Joan Carles I era indestructible: una monarquia moderna, que projectava una imatge exterior impecable, prudent, pulcra, democràtica... I infinitament més 'guai' i barata que la britànica!
El rei no tenia defectes. En tot cas, gracioses singularitats: no era banal, sinó campechano; no era frívol, sinó esportiu; no era brusquer i capritxós, sinó intrèpid i polifacètic... Tampoc es criticava la doble moral de mantillas i faldilles. No era hipocresia, sinó elegància. Els mallorquins se sentien especialment orgullosos de protegir col·lectivament la reputació d’un rei tan 'discret'. La particular omertá d’alcova de súbdits i admiradors, feliços de compartir alguna engruna de complicitat.
Aquesta és la filogènesi del 'juancarlisme', règim polític i social hegemònic durant dècades, construït a base de submissió, xovinisme i patriarcat. De fet, l’entrevista d’Antoni Basses a Paul Preston de fa unes setmanes confirma la persistència d’aquest marc mental masclista i justificador: “Corinna ha estat la Lady Macbeth de la vida del rei Joan Carles”. Tu quoque, sir Preston?
Sempre desconcerta i commou el naufragi d’un preferit dels déus. Tot plegat, incita a la reflexió. En aquest cas, a la llum de l’edificant i densa prosa de la Fiscalia contra el 3r grau dels presos de Lledoners: “El internamiento efectivo es el único modo de concienciar al delincuente de que no puede abusar de la situación de poder que ostentaba”.
Imprevisible, el desenllaç que clourà el sainet reial, i per al qual s’anuncien solucions tan pintoresques com el desterrament. En qualsevol cas, és evident que el rei emèrit ha perdut la baraka, el favor de la deessa Fortuna que el va acompanyar durant tants d’anys de regnat.
Precisament l’evolució dels Fortuna –substantiu d’insuportable polisèmia– il·lustra metafòricament l’assentament del règim monàrquic a l’Espanya contemporània: Fortuna I, 8,9 m d’eslora; Fortuna II, 20 m, 30 nusos de velocitat; Fortuna III, 33 m, regal del rei Fahd d’Aràbia Saudita; Fortuna IV, 41 m, 70 nusos, regal d’empresaris de Balears... Una altra qüestió inquietant: per què regalaven iots de luxe al rei d’Espanya?
La llegenda blanca del rei el feia passar per extraordinàriament “auster”. De fet, durant 11 anys, el seu cosí Álvaro de Orleans va pagar viatges de Joan Carles I en avions privats per valor de 5 M$ (més 3 M$ en viatges de Corinna). Tanta generositat va sorprendre Yves Bertossa, el fiscal suís que investiga altres “regals” saudites. La resposta del cosí del 'demèrit' és realment entendridora: “Pertanyo a una branca de la família que disposa de més mitjans. Joan Carles I no disposava de mitjans importants, més enllà del que paga el contribuent espanyol o de regals oficials d’empreses espanyoles.”
Aquesta mateixa lògica s’amagava darrere la generositat dels empresaris balears que, encara que durant dècades no haguessin trobat reptes socials o culturals dignes del més mínim mecenatge, de cop albiraren una causa a l’altura de la seva categoria: complimentar un monarca auster que suportava estoicament les avaries del seu iot apedaçat.
La cara que se’ls deu haver quedat a uns i altre quan han sabut que, segons la Fiscalia suïssa, només a la Fundació Lucum, el rei Joan Carles I disposava de 100M$. Un exemple d’altruisme i perspicàcia, aquests empresaris nostres. Jo no els fiaria ni l’Autoritat Portuària.
