Després que el Govern de les Illes Balears i el d’Espanya aprovessin un descompte del 75% per als vols dels residents balears el juliol passat (com a rebot de l’obtingut pels canaris, com a premi al seu suport als pressupostos de Rajoy), les companyies aèries han decidit aprofitar l’avinentesa per cobrar doble el preu dels seus bitllets. Així ho constata un informe de l’Associació d’Agències de Viatges de les Balears (Aviba), que reflecteix que, d’ençà de l’entrada en vigor del descompte, les companyies aèries (totes) han encarit les tarifes fins a un 70%. Naturalment, sense preavís ni justificació de cap tipus: les companyies aèries tenen legalment, i des de sempre, la prebenda d’actuar discrecionalment pel que fa a la seva política de preus. És a dir, a fer el que els doni la gana.
L’engany és doble. D’una banda, les companyies no tan sols es beneficien de la subvenció sinó que n’augmenten el cost, cosa que els importa un rave perquè al cap i a la fi aquest cost el paguem els mateixos contribuents. Però és que, de l’altra, practiquen la doble tarifació en funció del lloc de residència del client: el mateix vol surt molt més car si es fa de les Balears a la Península que si es fa el trajecte invers. Dit d’una altra manera, si vostè llegeix aquesta columna des de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera, sàpiga que les companyies aèries (totes) s’enriuen de vostè a la cara cada vegada que els compra un bitllet. Coses de ser un mercat captiu. Si vostè, en canvi, llegeix això des de Catalunya o el País Valencià, sàpiga que no l’estafen amb el descompte de resident perquè no en té, però farà bé de sospitar que l’estafen amb qualsevol altra cosa.
L’estafa de les companyies aèries, tanmateix, només és una baula més de la llarga cadena de burles funestes que hem de suportar els ciutadans d’un país (per a alguns, un arxipèlag i gràcies) convertit en el paradís dels especuladors, els munyidors i els desaprensius de tota espècie i pelatge. Amb l’aquiescència i l’aplaudiment d’una bona part d’aquests mateixos ciutadans, naturalment, entre els quals brilla amb llum pròpia el parasitari empresariat dels sectors turístic i de la construcció. Amb el seu correlat polític: la divisa dels especuladors autòctons i forans, consistent a maximitzar els beneficis reduint les inversions a molt menys que zero, té el seu paral·lel directe en una comunitat que és sistemàticament la darrera en inversions estatals i europees, a canvi de ser una de les màximes contribuents netes a les arques de l’Estat.
Algú dirà que lligar pràctiques empresarials abusives amb maltractaments polítics és improcedent, però a les Balears les dues coses són una i la mateixa. El menyspreu d’un estat que manté amb aquestes illes una relació merament extractiva, sumat a l’absència d’un model productiu i a la vocació de viure de la sopa del turisme, ens ha dut a un punt de degradació en què la llei que impera ja no és la del més fort, sinó la del darrer que tanqui la porta.
