L'ESCANDALL
Opinió 18/03/2017

Babayan / Rakhmaninov

Venir a tocar amb la Simfònica fa 'currículum'

i
J. A. Mendiola
3 min
El pianista armeni-nord-americà és un dels músics de primera línia que han vingut a tocar amb la Simfònica.

Semblava fa molts anys que els solistes venien a Mallorca de vacances. Ara tenc la impressió que venir a tocar amb la Simfònica fa ‘currículum’. N’és una bona prova la presència dijous del pianista Sergei Babayan, que s’afegeix a la llarga llista de noms de primera línia que ens han acompanyat al llarg d’aquesta temporada, la qual encara no ha acabat; però pot ser que amb la presència del pianista armeni-nord-americà estiguem en el punt més àlgid. Babayan no va venir de vacances i alhora fer un concert d’aquests d’anar fent. L’anunci del Concert núm. 3 de Sergei Rakhmaninov es convertia en un valor afegit al fet de poder veure i, sobretot, sentir i escoltar -que no és el mateix- un intèrpret de tan elevada cotització artística. Una altra osca a la culata del revòlver de Mielgo. I en van... Ell mateix va ser l’encarregat de dirigir la Simfònica amb l’eficàcia habitual, que no és poca cosa, i com sempre exhibí modèstia a l’hora dels aplaudiments.

L’inici del concert és molt senzill, com si fos una manera que el solista comenci a encalentir la musculatura per al que li ha de venir després, sobretot amb la titànica cadenza del primer moviment, un moviment que no té res a veure amb els dos posteriors: trist, reflexiu, mentre que el segon diria que és molt soviètic, amb reminiscències de les danses tan característiques i que tanta font d’inspiració varen proporcionar a no pocs compositors de l’època i país, mentre que el tercer és tot energia, intensitat, ritme frenètic, tota una explosió de sons marca de la casa. Amb tot això per davant, Sergei Babayan ho va interpretar amb intensitat, subtilesa i l’exhibició d’una tècnica impecable i implacable que li permet tocar amb una fluïdesa que dona a la peça uns valors i colors que no deixen de sorgir des del principi fins al final de la interpretació. Vaig sentir un músic que deia que “quan l’orquestra aplaudeix, hi ha hagut alguna cosa més que bona música”. I l’orquestra aplaudí de valent el pianista, com també ho va fer el públic, amb la mateixa intensitat amb la qual Babayan interpretà Rakhmaninov, una de les peces més complicades per a un pianista. Es varen sentir ‘bravos’ i alguns s’aixecaren per aplaudir. Vull suposar que tothom, com jo mateix, esperava un bis. No n’hi va haver. Molt probablement, la marató a ell l’havia deixat exhaust i eufòric el públic.

Quan acabà la segona part del concert, amb Fonts de Roma i Pins de Roma, l’obra més interpretada d’Ottorino Respighi, amb l’orquestra al complet, també hi va haver aplaudiments endogàmics entre els membres d’una orquestra que és evident que s’agrada i ens agrada, cada dia més, amb tots els matisos que s’hi vulguin fer; millorable, però en el camí correcte. Els aplaudiments varen ser bàsicament per la feina feta del vent i el metall a l’hora de donar prestància a tan descriptives obres, característiques tan habituals en el compositor, que en el seu temps va ser un dels més admirats i reconeguts d’Itàlia, amb algunes ombres a la seva afiliació política, i que en l’actualitat apareix als programes amb no gaire freqüència. Un concert, el desè, que també queda anotat a la memòria, en el prestatge dels difícilment oblidables.

stats