Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Ayn Rand

Hi ha escriptors que ens arriben a través del cinema, de la televisió, de la premsa o de la ràdio. L’escriptora nord-americana d’origen rus, nascuda a Sant Petersburg, Alisa Zinóivievna Rosenbaum, més coneguda pel seu pseudònim d’Ayn Rand, se’m va donar a conèixer per mitjà d’una brillant pel·lícula genialment interpretada per Gary Cooper, titulada 'El manantial'. Per mi, una obra d’art. Quan vaig saber que era la versió cinematogràfica d’una novel·la amb el mateix títol, vaig anar a la seva recerca en llibre. L’havia publicada, en ja moltíssimes edicions anteriors, una editorial argentina. Gràcies a una de les meves excel·lents llibreteres, finalment la vaig aconseguir.

El llibre no em va decebre, sinó més aviat tot el contrari. 'El manantial' és una novel·la que es mereix estar al cim de la literatura universal. A Nord-amèrica hi està. Se segueix llegint a tot arreu i està considerada com un crit de coratge individual i de generositat personal, com a exemple d'una lluita molt singular contra les polítiques convencionals pròpies de la imposició i l’autoritarisme, no només en l’esfera pública i social, sinó també en els estadis privats de l’art i l’economia. Més que un 'best-seller', s’ha convertit en un 'long-seller': una veritable revolució cultural, filosòfica i literària, que ha fet molt de bé a milions de lectors de tot el món.

No crec que el meu estimat i admirat Miquel Ramis Alonso, el nostre humil pensador mallorquí de Sineu, conegués aquesta novel·la, perquè si l’hagués coneguda l’hauria citada en nombroses ocasions. Molt menys encara, que Ayn Rand conegués el pensament ramisalonsià. Però el cert és que, filosòficament, tant l’obra d’una com la de l’altre, en certa manera, la primera més popular que la segona, fomentaren el sistema filosòfic, malgrat el seu distanciament en matèria religiosa i espiritual, de l’objectivisme i el mal anomenat egoisme racional. Tots dos engrandiren el benestar privat i públic, i la felicitat particular, de moltes dones i molt homes que no han parat mai de buscar la benaurança humana de la qual tan generosament ens ha proveït la Naturalesa. Ambdós són revitalitzadors dels valors intrínsecs de la humanitat.

Ayn Rand, però, té, a més, un talent especial per fer gran literatura, per ficcionar la realitat, per fer, amb material filosòfic, obres úniques de narrativa. I és que, en aquest sentit, no crec que s’hagi escrit mai cap novel·la tan notable com 'El manantial'. El mateix títol ja anuncia una deu il·limitada de creativitat que totes les dones i tots el homes portem dintre a l’hora de la nostra naixença. Howard Roak, el protagonista d’aquesta mítica història, basada en part en un arquitecte real de principis del segle XX, Frank Lloyd Wrigt, encara que mai no s’ha pogut demostrar que això fos així, ens ho mostra en uns diàlegs sorprenents i en una prosa exquisida. La seva conducta va sempre dirigida a la recerca del seu interior més profund i més genuí, i en cap moment renuncia a ser qui és i qui pensa que és i qui li cal ser per assignació natural.

Sigui quina sigui la veritat de la inspiració d’Ayn Rand per escriure aquesta novel·la magnífica, i després d’haver llegit sobre l’autora tot el que he llegit, sobre el seu tarannà filosòfic i el seu pensament humanista, jo m’inclino a creure que la veritable inspiració la va rebre d’ella mateixa, del seu propi caràcter i de la seva ferma disposició envers el seu natural individualisme i el seu considerat objectivisme. En aquest sentit, a Ayn Rand se la pot contemplar com la fundadora d’aquest sistema filosòfic, i de la mateixa forma s’ha de contemplar 'El manantial', com la font del mateix sistema. Però no s’ha de deixar de valorar el seu talent com a novel·lista. No era ni és fàcil escriure una novel·la de gairebé mil pàgines sobre un tema tan dens i fer-ho en un estil atractiu i amè i, malgrat les situacions d’acarament entre Howard Roark i els seus opositors, en una molt sovintejada i subtil ironia, força desimbolta i resolutiva a la vegada.

En el seu haver literari i filosòfic, d’Ayn Rand, cal sumar-hi un vessant ponderat i raonable del tot personal que ens indica quina era la seva visió de la condició humana en els seus elements polítics i socials, després d’haver viscut tota una vida accidentada en diferents indrets i diferents activitats artístiques. Ho fa en una adhesió totalment emotiva, pel que suposà per a ella haver recalat als Estats Units d’Amèrica. En una de les seves últimes conferències, pronuncià aquestes colpidores paraules: “No ho dic amb cap afany de patrioterisme, sinó en el convenciment personal i en el coneixement absolut de les necessàries arrels metafísiques, epistemològiques, ètiques i estètiques, fins i tot polítiques, que els Estats Units són, en els seus principis fundadors originals, el més gran i el més noble, l’únic país moral en la història del món”. Una exageració? Absolutament. Però demostra com ella considerava que havia de ser un ésser humà, sinó així mateix un país humà. És clar que, en les seves últimes paraules, jo m’adono que Ayn Rand no coneixia Catalunya, per petita i llunyana que fos, des del punt de vista històric, geogràfic i polític, més que res en aquell moment en què la nostra Catalunya era considerada a tot el món una regió espanyola ofegada sota el règim franquista.

Res, que Ayn Rand ens proporciona, a més d’una novel·la de qualitat indiscutible, unes pautes de conducta que en molts instants de les nostres vides hauríem d’imitar, i que molts han imitat i segueixen imitant. Si l’individualisme practicat per Howard Roark el porta a ser un model de comportament íntegre i independent, ja no li cal altre valor més en el seu vessant social i privat. I, sobretot, humà.

Deu o dotze anys després d''El manantial', Ayn Rand va publicar 'La rebel·lió d’Atlas', que en els aspectes més filosòfics crec que supera 'El manantial'. No ho sé. Això és quelcom que han de valorar els seus lectors. Que segueixen sent milions.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF