Avortament

Des de l'octubre passat que hi ha en marxa una campanya de recollida de signatures a favor de la despenalització de l'avortament en tres supòsits: que l'embaràs sigui producte d'una violació, que suposi un greu perill per a la salut física o psíquica de la dona o que el fetus pugui néixer amb malformacions. Qui en fa la recollida és el col·lectiu Stop Violències, que enviarà les signatures a organismes internacionals com el comissari europeu dels drets humans, la Cedaw (la convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona de les Nacions Unides) i la Grevio (l’òrgan del Consell d’Europa que vetlla per l’aplicació del Conveni d’Istanbul, signat per Andorra el 2014). El propi col·lectiu, però, descarta posar a disposició dels grups parlamentaris el gruix de signatures perquè acabi debatent-se la qüestió al Consell General en el format que requereix el reglament parlamentari.

Les campanyes per la despenalització de l'avortament a Andorra no són noves. L'any 2013, entre els mesos d'abril a juny, va ser la plataforma Sí als nostres drets -entre les seves representants comptava amb noms vinculats a la política andorrana- va recollir 4.600 signatures reivindicant a través d'un manifest el dret d'avortar en els tres supòsits. Un cop les van tenir totes les van lliurar al síndic general perquè aquest les fes arribar als grups parlamentaris. Igual que amb la nova recollida, Sí als nostres drets tampoc va optar per la iniciativa legislativa popular ni va emplaçar els grups a fer la pròpia iniciativa parlamentària. Això sí, demanaven els posicionament dels partits respecte el tema en les eleccions generals.

Campanyes d'aquestes característiques són molt necessàries -i sempre rebran la meva adhesió- perquè, entre d'altres coses, posen el dit a la nafra en un dels problemes que es troben les dones d'aquest país. Ara bé, els mateixos promotors sembla que sàpiguen que més enllà de 'fer-ne soroll' serveixen de poc, ja que ni ells mateixos exigeixen o forcen debats parlamentaris sobre la qüestió.

El debat sobre l'avortament va indefectiblement associat al de l'arquitectura institucional del país i, per tant, directament vinculat al debat sobre la continuïtat del Coprincipat tal i com el coneixem avui. No podem pretendre que un ministre de l'Església renunciï a les seves creences i als seus convenciments, sinó que el que hem de fer els andorrans és preguntar-nos si podrem continuar mantenint l'actual disseny institucional durant gaires anys més, un model que ha estat fructífer històricament per Andorra però que davant de la secularització de la societat andorrana, la llibertat per legislar en avenços socials i en determinats temes acaben sent incompatibles amb un copríncep episcopal.

El debat ha de ser nostre. Però és d'una magnitud tan gran que fa por. Això ens demostren els nostres representants polítics, almenys molts dels que es posicionen en contra que s'escuden en 'l'excusa del bisbe' per no afrontar-lo. Hem de saber què volem ser quan siguem grans, i no hem de tenir por a un debat que ha de ser serè i intel·ligent.