Opinió 27/09/2019

Avortament, qüestió de fons

Se n'ha parlat molt en el si de la societat andorrana, però sempre s'ha arribat a la mateixa resposta

3 min

Emmanuel Macron, president de la República Francesa i copríncep d'Andorra, es va desmarcar del debat de la despenalització de l'avortament durant la seva visita al Principat fa dues setmanes. Per a ell, el paper del copríncep es limita a garantir la independència del país, sent la societat andorrana la responsable de votar perquè al Consell General hi hagi la suficient majoria per aprovar la legalització de l'avortament en els tres supòsits bàsics, és a dir, malformació del fetus, violació i risc de la vida de la mare.

Una visió que des del coprincipat episcopal no es comparteix. Recolzat per l'executiu actual, el bisbe d'Urgell Joan-Enric Vives es nega a acceptar l'aprovació de la llei. De fet, és el Vaticà qui s'ha pronunciat, amenaçant de fer abdicar al copríncep episcopal si l'avortament es legalitza, encara que no signi la llei. L'Església, institució patriarcal per excel·lència on les dones sempre han estat figures submises i on encara avui continuen sense tenir ni veu ni vot en la presa de decisions.

Després d'escoltar les declaracions de Macron, el cap de l'oposició Pere López va apel·lar a Vives a mantenir la mateixa posició que el copríncep francès, donat que és una situació que perjudica l'evolució de la societat andorrana.

No hi ha res estrany en tot plegat? Cap dona ha aixecat la veu en l'àmbit públic aquests dies per dir quelcom. Perquè tenim un govern paritari, i en els darrers anys s'ha avançat en la igualtat, però les posicions de rellevància les continuen ocupant ells. I, al final, tot això es resumeix en un grapat d'homes parlant sobre un tema que no els compet. Ells no pareixen criatures amb malformacions, ells no són les víctimes en la gran part dels casos de violació i ells no posen la seva vida en risc si l'embaràs es complica. Però són ells qui han de decidir si nosaltres podem tenir o no més drets sobre el nostre propi cos. I són ells els que diuen que la legalització de l'avortament suposaria la pèrdua del copríncep episcopal i, per tant, la fi del coprincipat. I també els que proposen enviar a les dones a països estrangers, sota una estructura de la qual s'enorgulleixen però que els professionals de la salut ja porten fent des de fa anys.

Davant d'això, necessitem empoderar-nos. Però no per despenalitzar l'avortament, demanda que xoca contra una paret que cada dia que passa és més dura. És necessari fer un pas enrere i començar per petits gestos, que cada vegada seran més grans. I fer pinya, fent gala de la sororitat que caracteritza al col·lectiu feminista, perquè juntes farem més pressió que si cadascuna de nosaltres empeny cap a un costat diferent.

Deia el cap de Govern, Xavier Espot, en un article d'opinió a La Vanguardia, que "els andorrans volem seguir sent nosaltres mateixos, sense renunciar a fer aquesta època nostra". Les andorranes també volem seguir sent nosaltres mateixes i fer nostra l'època en què vivim, amb les mateixes llibertats que l'altra meitat de la població. I quan tinguem la suficient força, podrem enderrocar la paret sense por a la hipotètica destrucció de les tan estimades i tradicionals estructures d'Estat. Perquè si es negocia amb la Unió Europea l'acord d'associació, per què no es pot anar al Vaticà a defensar un dret que reconeixen tots els organismes institucionals?

Per cert, l'empoderament ha arribat també a l'Església i, sota el lema #votesforcatholicwomen, l'agrupació de religioses Voices of Faith ha demanat tenir veu i vot al sínode de l'Amazònia del pròxim 3 d'octubre. Un acte de rellevància si es té en compte que la proporció de religioses és de 10 a 1 envers els religiosos.

stats