OPINIÓ
Opinió 03/11/2018

Autopista, no i model econòmic, no se sap

i
Antoni Trobat
3 min

L’honestedat i la sensibilitat per l’alteritat sempre m’han semblat els signes, els més determinants probablement, de la bonhomia i la lucidesa que ens calen. Lligat a això, l’assagista italià Lucio Magri ( 1932-2011), home del PCI que va fundar 'Il Manifesto' amb Rossana Rossanda, escrivia que en política afrontar, i explicar, les coses de cara, sempre és la solució que acaba sortint millor. Encara que no ho sembli.

L’ecologisme social, malgrat que no està en el millor moment –les causes, multifactorials, donen per a diversos articles, però tenen, com tot a la vida, responsables–, continua representant el millor de la societat de les Illes. Els seus valors constitutius han estat i són casa meva. Encara he viscut, d’infant i al·lot, les mobilitzacions dels noranta, i per descomptat el GOB transversalista –quan aquest adjectiu no estava de moda–, catch-all i potent de la llarga etapa de Miquel Àngel March. Després, a l’escalfor dels anys de l’antiglobalització, no em va ser aliè –per no dir que em va ser sentimentalment molt proper– el xoc entre el sector més compromès amb una mirada anticapitalista –on no m’equivocaria si hi situàs els geògrafs Sònia Vives, Ivan Murray i Xavier Mas, el sociòleg Joan Amer o el filòsof Xim Valdivielso– i aquells més “realos”, sovint biològicament més majors, vinculats al GOB de l’essència naturalista i ornitològica. De tots aquells debats sobre si l’organització ecologista havia de ser un agent involucrat en lluites socials que anessin més enllà del seu suposat marc d’actuació, en sortiren guerres intestines que no venen al cas i qüestions que crec que són rellevants per analitzar de què parlam, avui, quan parlam d’ecologisme. Sigui com sigui, avui, a les acaballes de la tercera legislatura amb majoria no dretana des de l’inici del règim autonòmic, el combat ecologista en la seva dimensió més integral és més necessari que mai.

A ca nostra, en tant que gobers, som, no ho amagarà aquesta columna, una mica més de na Margalida Ramis i el seu estil contundent però suau, d’esquerres i feminista que no del que representa l’amic i admirat musicòleg Amadeu Corbera. I quan dic això així, ho dic perquè crec que hi ha massa personalismes en els moviments socials –ep, i en els partits!– i maneres de treballar que no són positives per a la transformació social i l’alliberament nacional del meu país.

Avui, per ahir, la Plataforma Antiautopista ha reclamat davant el Consell de Mallorca que es redimensioni el projecte de l’autopista Llucmajor-Campos adaptant-lo a les necessitats reals. Un projecte que depreda al voltant de seixanta hectàrees, que costa més de 33 milions d’euros i que suposa la continuació d’un model de mobilitat fracassat és un gol que el president Miquel Ensenyat no hauria d’haver consentit. Com tantes coses en aquesta legislatura, i en les altres, sospito que el gol és, una vegada més, obra de la llanterneria del PSIB. I que el mallorquinisme progressista no ho acabarà d’explicar per un sentit de la responsabilitat que no entenc ni entendré. Però aquesta no pot ser l’excusa permanent. Potser m’equivoc. Tanmateix, el projecte de l’autopista Llucmajor-Campos, que al meu parer és una autopista camuflada de desdoblament, s’hauria de paralitzar.

Diu, en una piulada a Twitter, l’exparlamentari Antoni Alorda, que “el punt més feble de les crítiques al model econòmic illenc, lúcides, són les alternatives que s’apunten per mantenir 600.000 afiliats a la Seguretat Social”. M’inquieta, per una banda, el veterà inquer amb qui sovint mig-discrepo, que diuen els argentins. Em desagrada el conservadorisme del “no hi ha res a fer” o “tot és molt complicat”. Però el tuit ensenya una reflexió intel·ligent. I dura. Algú està pensant models alternatius per a les Balears del futur? No ho tenc gens clar. L’autopista no s’ha de fer, això segur. I, ja que hi som, els treballadors de Cemex de Lloseta mereixen una sortida que no vagi en la línia de les que s’han donat durant bona part del segle XX. Això també. Ja és ben hora de pensar i posar en comú, seriosament, com volem viure les properes dècades.

stats