Autocensura

Ser lector et fa crític, t’obri a la reflexió, ets de veres amo de dos discursos: el de l’escriptor i el que tu elabores a partir d’ell

No sabem què interessa als lectors com a entitat quasi abstracta i, paradoxalment, oposada a l’escriptor. I la realitat és obstinada: escriu qui ha llegit. En aquesta afirmació, allò de què ve primer, si l’ou o la gallina, no amaga dubtes. Encara que siguin les beceroles, qui escriu ha llegit.

D’altra banda, parlar dels lectors és paternalista; ¿per ventura, considerem que les persones escriptores deixaren enrere la lectura, i ja se situen en un àmbit superior? No. La veritat és distinta: ser lector et fa crític, t’obri a la reflexió, ets de veres amo de dos discursos: el de l’escriptor i el que tu elabores a partir d’ell. L’escriptor cau en una certa vulnerabilitat en exposar-se, per descomptat. Qualsevol persona llegeix una novel·la, un poema o un article, i comença a saber coses de qui signa aquests textos: fòbies, fílies, dèries, gustos, odis, traumes. L’autor corre el perill de ser assenyalat, individualitzat, estigmatitzat…; ara bé, el lector –i encara més abans– és anònim. Pot escriure cartes al director, ser actiu en xarxes socials i manifestar la seua desaprovació o el seu consens. L’escriptor no té la capacitat de fer res. Si li afecta molt el paper anònim del seu públic, li cap la possibilitat d’enrocar-se i prosseguir amb més ànsia la seva feina; d’abandonar l’escriptura; o d’esdevenir, només, lector.

Després d’aquesta tombarella (negar la capacitat d’escriure com a remei social), i col·locats en el punt de partida, cal replantejar-se el primer dubte. Què interessa als lectors? Quina quantitat de paràlisi comporta el fet de no saber sobre què opinar? En quina perspectiva hem de situar-nos, sobretot quan els límits entre escriptors i lectors rauen en la vulnerabilitat? És fàcil: allò que crea l’obra és l’autocensura. A la fi, escrivim del que creiem que som capaços d’escriure, a causa del mitjà, del país, de la llengua, del públic…

En algun moment, fins i tot, callem.

Passen els anys, i no sabem què escriure, perquè tot no està dit, però sí la major part de les coses, i en particular quan acarem els temes bàsics de l’existència humana: l’amor, la mort, la vellesa, el desig, la joventut, la decadència… Per això, l’estupor acaba estant el propietari de les paraules i dels silencis. Convertim les idees en literatura, en estètica, o tractem de recrear-nos en el llenguatge, puix a la fi tot és referencial, o, més ben dit, insignificant, i manca d’importància.

Escric d’allò que vull perquè soc l’única referència per a mi mateix, val a dir, jo mateix la pròpia significança. Fora, només hi ha un buit, un ésser que no ens interpel·la. La creació naix d’un pregon sentiment d’autocensura. Jo callo. Jo escric, però jo callo. Jo llegeixo, però jo callo. Jo callo, encara que escric. Aquesta és la conjugació de l’escriptura. El jo sempre. El jo sempre. I el silenci després del punt.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF