Aturada de curs al Festival Park

PalmaÉs dia 21 de desembre, el curs escolar s’atura per donar pas a les vacances de Nadal i una bona manera de fer-ho és programar una anada d’alumnes i professors al cinema per posar aquest punt momentani al calendari. Quan diem bona no volem dir original, però sí eficaç. Les matinals de cinema són una figura propícia a les evocacions nostàlgiques, però fa temps que es varen convertir en un recurs per a les activitats docents fora dels centres.

Fora dels centres educatius, cal especificar, però no dels centres comercials, que fàcilment es converteixen en el punt de destinació d’aquest tipus d’activitats. Fa temps que les sales de cinema són molt preferentment aglutinades dins les instal·lacions que solem anomenar grans superfícies, les quals, al seu torn, ocupen una part substancial de la superfície pròpiament dita de l’illa. Quan diem que Mallorca és un aeroport amb una illa adherida, incorrem en una inexactitud. En realitat, Mallorca és una gran superfície de grans superfícies comercials, a la qual s’accedeix per via aèria en nombres no inferiors als quinze milions d’individus aproximadament humans. Individus que acudeixen a l’illa per recórrer, en efecte, els seus centres comercials. Incomprensiblement, les grans superfícies comercials encara no dominen la totalitat del territori, i s’ha de destacar l’anomalia de la serra de Tramuntana, que tantes persones raonables (especuladors urbanístics i dirigents del PP i de Ciutadans, principalment) deploren com un fre al progrés. Tant de terreny desaprofitat per aixecar-hi més superfícies comercials és una llàstima. En el capítol de la bona fe, cal subratllar també la recent proposta de normativa del Consell de Mallorca, el Pla d’equipaments comercials, que estableix el límit de les grans superfícies en uns modestos 46.000 metres quadrats.

32.000 metres quadrats

Una gran superfície bellament consolidada és el centre comercial Festival Park, amb domicili al terme municipal de Marratxí, i que en puritat hauríem d’anomenar Festival Park Mallorca Fashion Outlet, denominació en la qual és d’agrair el lloc central que s’ha concedit al topònim “Mallorca”. La raó d’aquest nom -una mica llarg, ho hem d’admetre- es troba en la frenètica història dels canvis de propietat de les instal·lacions, des de la seva obertura -que va tenir lloc l’octubre de l’any 2002- fins als nostres dies. El fundador i propietari original del centre comercial va ser un fons d’inversió australià, APN Funds Manager, que va invertir prop de 200 milions d’euros en la construcció d’aquesta àrea comercial, de dimensions irrisòries d’acord amb els estàndards del Consell: a penes 32.000 metres quadrats, no és pagat pel que hi donen. L’any 2011, els inversors de la terra dels cangurs es van trobar que no podien fer front al pagament dels préstecs vinculats als seus immobles a Espanya, de manera que, d’una tacada, es van desfer del Festival Park mallorquí, juntament amb dos centres comercials més ubicats a Madrid, i encara un tercer a Navarra. Va ser així que el Festival Park nostrat va passar a mans escoceses, concretament a les del Royal Bank of Scotland, que al seu torn el va vendre l’any següent, a preu de patató, a un altre fons d’inversió, en aquest cas nord-americà: Värde Partners, de Minneapolis, Minnesota. Tres anys més tard, quan des de les altures de les grans finances ja es veia el final de la crisi (des de les fondalades de les economies domèstiques, molts encara ni l’han besllumat, aquest final) i el que se’n diu la conjuntura del mercat immobiliari havia variat substancialment, la bona gent de Värde Partners van rebre una oferta que no van poder refusar. Venia de Londres, on té la seu un altre fons d’inversions, Meyer Bergman, que va posar damunt la taula 105 milions d’euros per fer-se amb la propietat del Festival Park. Meyer Bergman, però, no van fer tots sols l’operació, sinó en companyia d’una empresa especialitzada en la gestió d’outlets, Value Retail, i d’aquí el canvi de nom al definitiu i rutilant Festival Park Mallorca Fashion Outlet.

Inflar i desinflar la bombolla

Ens trobam, en definitiva, davant d’un producte genuí d’allò que un excés d’humilitat ens impedeix d’anomenar com es mereixeria, això és, el miracle econòmic mallorquí: una gran explotació comercial en mans d’especuladors invariablement mallorquins, que es dediquen a inflar i desinflar la bombolla segons les necessitats del moment, mentre signen contractes porqueria amb mallorquins minuciosament deseducats per fer de mà d’obra barata. Els beneficis, fabulosos, circulen ràpidament cap a noves inversions a qualsevol altre indret del món, i els mallorquins es fan càrrec dels costos de les instal·lacions mentre donen les gràcies perquè “els donen de menjar”. Aquest és el tracte, i sempre funciona.

Acudir a una gran superfície un dia laboral a primera hora del matí pot ser certament una experiència cinematogràfica, vinculada més que res amb el subgènere de les pel·lícules de zombis. La buidor i l’enormitat de l’espai fan pensar que en qualsevol moment hi pot fer la seva aparició un d’aquests morts vivents que a la ficció solen deambular per indrets d’aquestes característiques a la recerca d’algun vivent despistat, per mirar de rosegar-lo una mica. Només trobam, però, un camió que encara du la retolació d’Ossifar (la companyia d’aigües brutes, no el mític grup de rock paròdic) amb un empleat que en manipula la cisterna, ves a saber amb quines intencions, i un grupet de dones vestides d’oficinistes que van molt decidides a treballar d’oficinistes. En endinsar-nos en l’esplanada central entorn de la qual s’agrupen els comerços (franquícies de marques internacionals) i els locals de restauració (ídem), començam a trobar adolescents que semblen haver caigut allà enmig, procedents d’algun objecte volador no identificat. Uns juguen amb una pilota, uns altres seuen en uns bancs amb els ulls fixats a la pantalla del mòbil i uns altres, de gènere masculí, prefereixen fixar-los en un grup de companyes del gènere femení. Encara més endavant, en la llunyania, es veu una petita gernació de joves que s’acosten a pas tranquil, acompanyats de mitja dotzena de persones majors d’edat: són alumnes i professors de l’IES Marratxí, que es poden donar el gust de venir a peu des del seu institut fins als multicines Cinesa Festival Park. És interessant consignar que aquesta cadena de cinemes acaba de posar en funcionament una proposta, Cinesa Schools, adreçada als centres escolars, que posa l’accent en el valor educatiu del setè art: es tracta d’una tria de films de diverses èpoques i estils, seleccionats pel seu interès pedagògic, que permeten als alumnes formar-se en el llenguatge del cinema entès com a disciplina artística i també reforçar els seus coneixements en altres àmbits, principalment els idiomes: hi ha projeccions en versió original subtitulada en tots els idiomes oficials a l’estat espanyol, incloent-hi fins i tot el català.

Entreniment sense coartades

Sens dubte una iniciativa interessant, tot i que els nostres alumnes no venen, el dia que comencen les vacances de Nadal, a gaudir del potencial educatiu del cinema. Les pel·lícules que venen a veure òbviament no formen part de la programació de Cinesa Schools, sinó que pertanyen a l’esfera de l’entreteniment sense coartades: Animales fantásticos i Bohemian Rapsody formen el menú del dia, i no es pot escollir, sinó que toca un títol o l’altre segons l’edat dels alumnes, que es reparteixen entre les respectives sales en quantitats que oscil·len entre els 200 i els 300 adolescents. Ara bé, el plat fort no sembla que siguin tant les pel·lícules com l’oferta de llepolies del bar del cinema: costa una mica arrencar les sessions, a causa de les anades i vingudes d’alumnes que acaben acomodats a les seves butaques equipats amb una varietat considerable de mides i gustos de crispetes, i fins i tot amb unes safates de nachos acabats de rescalfar que, a les deu del matí, exhalen una olor prou forta per ofendre el món sencer. Sembla que el negoci no consisteix tant en les sales de cinema com en la venda de crispetes i delicatessen de brioixeria industrial i menjar ràpid, fins al punt que bona part de les cadenes de cinemes són propietat de gegants multinacionals de la indústria de l’alimentació. Però aquesta ja és una altra història.

S’apaguen els llums, es fa el silenci (relatiu) i la màgia del cinema fa la resta. Podem oblidar-nos fins i tot del que, a la sortida, tornarem a trobar a fora.