OPINIÓ
Opinió 05/08/2017

Ateu Martí, un punk de fa 80 anys

i
Antoni Trobat
3 min
Ateu Martí, un punk de fa 80 anys

La matinada que va del 5 al 6 d’agost ha fet 81 anys d’un crim execrable. Una matinada com la d’aquesta nit passada, segurament no tan xafogosa, de vuit dècades i un any enrere, el 1936, uns falangistes assassinaren i deixaren tirat a la carretera del Coll de sa Creu, al barri de Gènova, a Palma, el cos d’Ateu Martí, nascut Mateu però que decidí treure’s una inicial per fer justícia al seu pensament. Tenia, en el moment del seu tràgic final, 46 anys. I una llarga trajectòria militant i activista en pro de les seves causes: la llibertat, la justícia social, la igualtat i els drets, tots, dels seus iguals. Si el tòpic diu que hi ha persones que són massa avançades pels temps que els toquen viure, no tenc cap dubte que aquest és el cas de Mateu, d’Ateu, Martí. Personatge llegendari que un cop, en un homenatge a Aurora Picornell, de qui va ser mentor, em vaig atrevir a definir, per ventura arriscant-me massa, com un “punk avant-la-lettre”.

Sempre m’ha fascinat, Ateu Martí. Ell i Francesc de Sales Aguiló –dandi mallorquinista, home de confiança del batlle Darder i que acabà exilat a Colòmbia– tan tremendament diferents, sempre han estat els personatges de l’esquerra mallorquina dels anys trenta, Roges del Molinar al marge, que més m’han atret. Si aquest país menut i amb poca autoestima fos més valent i més decent, hi hauria joves i vells compromesos lluint samarretes amb el seu rostre i el seu nom seria amplament conegut per aquells que es vindiquen dels valors que desprenia.

Malauradament, ni un trist carrer el recorda. Havia vingut al món el 1890, Mateu Martí, en una família benestant palmesana, i ben aviat destacà com a activista polític i periodista. Va ser, fonamentalment, un lliurepensador i un anticlerical. Maçó i de caràcter “bellugadís, punyent, vital i colorista” en els mots de Llorenç Capellà al seu imprescindible 'Diccionari Vermell' –una obra magna que caldria reeditar i que, ja que hi sóc ho dic novament, necessita que l’autor ens ofereixi una intrahistòria explicant com va poder, encara en ple franquisme, fer unes recerques tan complexes!–. Tot i iniciar-se, com gairebé totes les coses bones que vàrem tenir a casa nostra en aquell període, en el republicanisme federal, va passar al PSOE l’any 1919, on estigué fins al 1923. Posteriorment s’afilià al PCE, partit del qual seria dirigent i candidat, i que seria la seva militància darrera. Mantingué, no obstant això, bones relacions amb tots el sectors progressistes mallorquins, en especial amb els anarcosindicalistes, de qui fou un col·laborador habitual a la publicació 'Cultura Obrera'.

La seva activitat constant, en mil fronts, forneix una biografia espectacular, trempada amb fets polèmics que histeritzaren la dreta local. Fou el primer illenc a viatjar a la Unió Soviètica, d’on tornà entusiasmat després de conèixer el funcionament de la Lliga Atea. Impulsà i presidí, en aquella direcció però amb caràcter més obert, la Lliga Laica de Mallorca, el 1930, i fou el primer director de 'La Sotana Roja', setmanari satíric anticlerical palmesà de renom. També de 'Nuestra Palabra', la capçalera mítica dels comunistes de les Balears. Publicà l’opuscle 'La riquesa dels richs está fornida de la sanch d’els pobres'. Conscient de la importància de servar la memòria, esdevingué l’ànima de l’homenatge popular a Caterina Tarongí, última jueva mallorquina cremada viva per la Inquisició. El 1935 organitzà la cooperativa de producció Unió de Trencadors, a s’Arenal. Aquell any patí un intent d’atemptat, que albirava el futur recent que hom podia esperar. El xoc de trens inevitable.

Les imatges sovint expliquen molt. La seva personalitat punk, fora de tota norma, queda ben reflectida en una fotografia amb text publicada en el primer aniversari de la revista socialista manacorina 'Nosotros', que l’abril de 1936 reproduïa una imatge d’Ateu Martí semidespullat i amb to burleta amb els següents mots: “Camaradas de 'Nosotros', quereis publicar mi retrato? Aquí va. Este soy yo. Si queréis que os envíe la foto de traje que me obliga a llevar la sociedad, decidlo y se hará…Puede que penséis que esto no es serio. Ser serio, para mi, es ser sincero. Completamente identificado con vuestra noble causa. Ateu Martí”.

S’amagà a la cova d’en Durí, de s’Arenal, els primers dies després del cop d’estat feixista. El trobaren. La sentència, sumaríssima, decidida per quatre brètols, va ser l’esperada en algú que havia congriat tants odis. Els que l’assassinaren per anticlerical no tingueren cap problema, l’estiu següent, per assassinar un capellà com el llubiner Jeroni Alomar 'Poquet'. Al final es tractava de capolar qualsevol tipus de dissidència, de pluralitat. Recordem-ho sempre.

stats