OPINIÓ

Atemptat a Londres

L’atemptat a Londres aquests dies passats ha tingut una cobertura mediàtica d’alta intensitat. En contraposició, els darrers que es produïren a l’Iraq, amb un nombre de morts notablement superior, varen tenir d’una moderada intensitat informativa. La proximitat fa que fem més atenció a un atemptat a Londres que no a Tikrit. A tothom li sembla normal que sia així i, segurament, ho és. Bagdad està a cinc mil kilòmetres de distància de nosaltres; Londres, just al costat. Si a l’aeroport de Moscou es produeix un atac terrorista, segurament, tindrà menor repercussió que un a l’aeroport Kennedy de Nova York, encara que més que l’atac a Tikrit. No obstant això, la ciutat americana està al doble de distància de nosaltres que la capital russa. És evident que la proximitat de la qual parlem no es mesura per paràmetres físics; ni tan sols de context geogràfic: Moscou està al continent europeu i NY, a l’americà.

La proximitat ve determinada per una coincidència cultural, per pertànyer a un mateix món occidental. Això és el que fa sentir més nostre un atemptat a qualsevol ciutat d'Occident que a una altra d’Orient Mitjà o Orient i, fins i tot, a Moscou, que en definitiva durant anys ha estat el cap de l'imperi amb el qual s'estava enfrontat. A Londres ens fa sentir-nos més amenaçats, que, el cap i a la fi, és el que compta. El sentiment de por no està globalitzat: està compartimentat i segueix els esquemes clàssics de la divisió del món. No obstant això, el que provoquen el terror a Londres o a Tikrit són els mateixos o, almenys, segueixen les mateixes pautes de conducta.

Aquest fet, la similitud de l’instrument que produeix la por a un indret i a l’altre, és el que ens hauria de fer pensar que el problema és comú, i en aquest sentit global. El conductor que atropella ciutadans indefensos a Niza, Berlín o Londres porta dintre el mateix verí que el que condueix un cotxe bomba a un mercat de Bagdad. Tan indefens està un ciutadà londinenc com un bagdadí, per ventura aquest més, per un major grau d’exposició, davant el mateix enemic. Però la tendència és no fer precisions i transformar la qüestió en una disputa entre civilitzacions.

Un exemple clar són les ordres emeses per Trump no deixant entrar ciutadans de distints països àrabs als Estats Units per motius de seguretat. Hem de fer notar una primera gran tergiversació en el pensament de Trump, en cas que això no resulti ser un oxímoron, en tant que assimila món àrab i islam en una mateixa cosa. El món àrab musulmà és molt més ric i divers que el sentiment religiós islamita. I, a més, redueix la pluralitat de l’islam únicament al corrent més fonamentalista. Aquest reduccionisme serveix de base a la xenofòbia que no pocs dirigents polítics han utilitzat en el transcurs de la història i que ara uns quants tornen a esgrimir per emmascarar el sentit real de la crisi del sistema.

De la complexitat que hi ha en el problema, fins i tot per als ulls més experts, cal destacar uns quants fets. En primer lloc, no oblidem que l’expressió actual del radicalisme islamita violent sorgeix arran de la invasió soviètica de l'Afganistan (1980-1989) i de l’impuls de l’islamisme de part dels Estats Units per fer-hi front i contrarestar el nacionalisme àrab de tendència laica i socialitzant que anava creixent. Osama Bin Laden, no casualment membre d’una rica família d’empresaris saudites, en un principi va ser un personatge ben vist fins que van sobrevenir els atemptats de les Torres Bessones. En represàlia una nova guerra a l’Afganistan, una posterior invasió de l’Iraq i d’aquesta manera s’anaren alimentant aïllats circumstancials que posteriorment es convertien en radicals opositors. La cronologia de l’islamisme violent no es pot separar d’aquests conflictes bèl·lics. 

L’escenari de fons, des de la repartició de l’Imperi Otomà entre les potències occidentals, sempre ha estat el mateix: l’explotació en condicions beneficioses del petroli àrab en connivència amb els sectors més poderosos i reaccionaris de la regió. La custòdia d’aquests interessos s’ha exercit amb sang i foc: des dels primers bombardejos massius, amb el suport de Winston Churchill, l’any 1920, de la RAF sota el comandament del famós Arthur Harrier amb gas mostassa i bombes incendiàries per atemorir la població; passant pel cop d’estat, l’any 1953, executat per la CIA contra el govern laic i progressista de Mohammad Mosaddeq, que havia nacionalitzat els pous de petroli a l’Iran; fins arribar a la darrera guerra de l’Iraq, per enderrocar al també laic Saddam Hussein. Durant anys, no ha sigut precisament el laïcisme àrab el que més ha interessat a Occident.

Si, a això, hi sumem la tebiesa en donar suport a les forces més progressistes de les Primaveres Àrabs, podríem tancar un quadre poc edificant per part d’Occident. Un quadre que segurament ens conduiria a afirmar que hi ha més coincidència de interessos que discrepàncies entre els sectors populars àrabs i occidentals, lluny del pensament ‘oficialitzat’ entorn de la qüestió. 

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF