La llista criminal de víctimes de la violència masclista ni acaba ni minva la velocitat del seu creixement. Amb diferents intensitats, perquè les sensibilitats dels governants sobre el tema s’han demostrat diferents, fa anys que la correcció política emet el missatge que és inacceptable la violència masclista, i els mitjans hi dediquen més atenció que abans. Però res d’això no sembla haver incidit en la disminució dels casos, i el succeït darrerament a grans concentracions i festes populars afegeix motius de preocupació per un fracàs tan palmari. Ahir, en aquestes planes, la regidora de la CUP de Barcelona, Maria Rovira, feia d’amplificador i denunciava una agressió patida fa poques nits. Posats a fer catàleg d’agressions masclistes, la seva era de les terriblement habituals, però no menys denunciable. Perquè són aquestes, les que anomenaríem terrorisme masclista de baixa intensitat –les que no deixen proves forenses, perquè ens entenguem–, les que es consenten amb excessiva frivolitat. La cosificació de la dona, extremadament explotada per la publicitat i, el que encara és més greu, pels productes audiovisuals per a joves, és el primer esglaó a dinamitar. Certes expressions no són bromes de mal gust, no són innocents jocs a la recerca de la rialla fàcil: són agressions, a seques. Potser hem perdut temps i doblers a denunciar les agressions més bèsties, les actituds més animals, oblidant que arrelen en un sentiment de superioritat que es desenvolupa des de la infantesa i s’alimenta de milers de petits detalls. Evidenciat el fracàs de les campanyes, és el moment de baixar a la quotidianitat, atacar la cosificació i no deixar cap agressió sense resposta.
