Assolim l'espasme nacional
El president Mas havia d'anunciar ahir un cop de timó en la seva acció de govern, però el timó se li va encallar i no li va sortir un cop, sinó un espasme. És a dir, un gest de desesperació o de malaltia nerviosa. No hi ha res que atemoreixi més els polítics professionals que les enquestes, els sondejos i els titulars de la premsa que consideren amiga quan aquesta premsa se'ls gira en contra. Dilluns, El Periódico va encetar la setmana anunciant el sorpasso de l'ERC de Junqueras en detriment de la CiU de Mas i/o Duran, i als polítics professionals de CiU els va agafar, d'acord amb la seva manera habitual de fer i amb perdó de l'expressió, la cagarel·la. El resultat va ser aquest moviment espasmòdic que ahir va escenificar el president de la Generalitat, una mena d'atac epilèptic que, si es produís a bord d'algun vaixell, només serviria per espantar les gavines. Les del PP, per si algú no ha copsat la fina ironia.
La resta de forces que compten per a alguna cosa, començant per la principal al·ludida, que és ERC, es van quedar més o menys impertèrrites. Fins i tot el PSC, que camina amb passes fermes cap al seu desdibuixament definitiu, va mantenir més o menys la calma. Van reaccionar de seguida, això sí, el mateix PP, C's i la CUP, tres forces que, encara que es vulguin morir abans que admetre-ho, tenen molt més en comú del que es pensen. La primera de totes, el fet de constituir, sumades, un detritus parlamentari, polític i mediàtic que no per voluminós deixa de ser completament estèril.
El president Mas es va comprometre a esgotar la legislatura. Bona cosa, perquè anar fent legislatures d'un any i mig o dos no proporciona exactament una imatge d'estabilitat i maduresa, com s'espera del govern dels millors. Un altre tema és que Mas no es vegi amb cor d'assolir tot sol tan lloable propòsit, i que reclami crosses per caminar fins al 2016: és a dir, que ERC i/o el PSC entrin al govern. Aquesta reclamació la fa el president apel·lant al sentit de la responsabilitat, que és com santa Bàrbara: molts només se'n recorden quan trona. I ara trona fort damunt can convergent, però és que can sociata ja tenen la seva pròpia tronada. Pel que fa a can republicà, estan tan avesats a viure no tan sols tronades, sinó autèntiques pluges de llamps, que ara es palpen a ells mateixos intentant explicar-se com és que es troben tan bé, amb tot el que cau. De manera que Mas no en pot esperar gran cosa, ni dels uns ni dels altres, de la mateixa manera que ni els uns ni els altres ja no esperen gran cosa d'ell.
No es pot obviar la gran contradicció palesa en la intervenció presidencial d'ahir: l'anunci que s'esgotarà tota la legislatura passi el que passi amb la consulta xoca frontalment amb l'anunci fet pel mateix president Mas el 25 de setembre passat, segons el qual plegaria del seu càrrec "quan Catalunya hagi assolit el seu objectiu nacional". Si l'objectiu nacional de Catalunya és que el seu govern aguanti, a còpia d'espasmes, fins al 2016, potser que ho deixem córrer.
