OPINIÓ

Armènia, Mongòlia, Espanya

Amb motiu de la nova crisi entre Armènia i Azerbaidjan, alguns amics i alguns mitjans han recordat que l’any 2010 el Parlament de les Illes Balears va aprovar una proposició no de llei de reconeixement del genocidi armeni. Naturalment, la crisi actual i aquelles massacres són fets històrics molt diferents, però és impossible no sentir una esgarrifança llegint que Turquia, el país responsable dels assassinats massius que varen començar el 1915, dona suport incondicional a l’agressió azerbadjainesa d’ara. Record amb certa satisfacció l’aprovació d’aquella resolució, per l’agraïment amb què va ser rebuda per la comunitat armènia de Mallorca. Les resolucions internacionalistes d’un parlament autonòmic tenen sempre un cert aire de brindis al sol, però aquella tenia un plus de sentit. Era una modesta aportació a la campanya del poble armeni perquè hi hagués un reconeixement internacional del seu genocidi: l’assassinat d’entre un milió i mig i dos milions d’armenis per part de Turquia sense més motiu que la pertinença ètnica de les víctimes. La prova definitiva i contundent de la naturalesa d’aquells fets és una frase de Hitler: “Qui se’n recorda, avui, de l’extermini dels armenis?”, va dir el juliol del 1939. Una campanya que li va servir d’inspiració.

Per poc que un s’acosti a la realitat dels armenis se sorprendrà de fins a quin punt lliguen el seu sentit d’identitat i de pertinença a la memòria de les víctimes i al desig de reconeixement del genocidi. I, en sentit contrari, és ben remarcable la virulència amb què Turquia respon a qualsevol que pretengui insinuar que hi va haver res més que uns fets violents, sense agressors clars, en el context de la Primera Guerra Mundial. El Parlament de les Illes Balears va tenir la prova de la bel·ligerància turca, en forma de carta de protesta ni més ni menys que de l’ambaixador del país a Espanya. Per als intel·lectuals turcs que han provat de posar en qüestió la veritat històrica oficial (la mentida històrica oficial), la resposta ha estat sempre molt més contundent.

L’afany dels règims autoritaris de contar els fets del passat d’acord amb els seus interessos és un fet universal, i no sembla existir límit temporal al respecte. Fa poc llegia la curiosa notícia que el Museu d’Història de Nantes ha renunciat a fer una exposició sobre la Mongòlia de Genguis Khan, l’home que el segle XIII va construir un dels imperis més vastos de la història. El motiu de la renúncia ha estat la censura que hi volia exercir la Xina, d’on provenen bona part de les peces que s’hi havien d’exposar. Els representants xinesos volien fins i tot canviar el topònim Mongòlia per “les estepes del nord de Xina”. En el rerefons hi ha, naturalment, qüestions de política actual: l’anomenada Mongòlia interior és una de les regions autònomes de la Xina on s’està accentuant la pressió unformitzadora de Pequín. No fa gaire, precisament, varen ser notícia les protestes de la població mongola de la regió contra la imposició de la cultura xinesa i del xinès mandarí a les escoles. El setembre hi va haver manifestacions a tota la regió, que tot sembla indicar que serà envestida per la mateixa piconadora que actua contra tibetans i iugurs. En aquest context, que es recordi aquell mític emperador medieval de mostatxos prims és tota una amenaça a la integritat territorial xinesa.

Tot això succeeix al voltant del 12 d’octubre, Dia de la hispanitat, que arriba amb la seva ja tradicional pífia a la desfilada. L’actitud dels poders espanyols respecte del que va succeir a les Amèriques a partir del 1492 no és substancialment diferent a la de Turquia o la Xina: negar la història en nom de l’amor a la pàtria, negar la història en nom de la negació de la diversitat. Encara recordam com, amb motiu del cinquè centenari, l’eslògan ' encuentro de dos mundos' feia empegueir qualsevol persona que s’hagués informat mínimament del que havia suposat per a les poblacions americanes l’arribada dels europeus. Més de cinquanta milions d’indígenes varen morir, la major part a causa de malaties, però en molts casos a causa d’altres menes d’heroïcitats dels nou conquistadors. N’hi ha fins i tot evidències geològiques: l’abandonament massiu de terres de conreu va tenir incidència en les emissions globals de diòxid de carboni i, per tant, en el clima. Tot això, per devers Espanya, molesta. Si cercau per Internet, veureu que la premsa madrilenya continua publicant regularment cròniques que desmunten, diuen, el que ells anomenen el “mite” o la “llegenda negra” de les morts massives. I quan les hosts de l’extrema dreta exalten de manera patètica la conquesta d’Amèrica no fan altra cosa que exercir de versió extrema del que pensa molta més gent. Del que pensa el conglomerat institucional i cultural que s’expressa a través de les sentències del Suprem. Turquia, la Xina, Espanya: la vulgaritat de l’exaltació nacional rància, la ignomínia de l’ocultació.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF