“A Mallorca mai passa res fins que passa”. Aquest és l’axioma que la inspectora Anglada –Queralt Albinyana– etzibà al seu company Damià Rosselló –Joan Miquel Artigues– al final de 'Treufoc', el thriller que s’estrenà dilluns vespre a IB3 Televisió i que m’ha deixat fora ungles. I he de reconèixer que els guionistes de la sèrie tenen tota la raó: som una comunitat que passa de l’abúlia a la bulímia en qüestió de segons. Els #HominesBalearici som així i la mateixa setmana que Ricky Martin ens suggeria de “soplarnos pa’ secarnos lo mojao” i passava uns dies de vacances entre nosaltres –amb la consegüent il·lusió secreta de trobar-nos-el a Can Joan de s’Aigo fent un tros de gató amb gelat d’ametlla– hem sabut que la pobra Montse Seijas –una de les dues diputades díscoles de l’hemicicle balear– va haver de pernoctar a un despatxet del Parlament de les Illes perquè no havia trobat un hotel econòmic on poder passar la nit. La vida és tan cabrona, de vegades. En Ricky tan ben acompanyat al Palma Arena de Jaume Matas i la pobra Montse fent voltes de matinada entre cariàtides talment 'El fantasma de Canterville'.
Per si la trama d’aquesta pel·lícula no fos prou intensa, hem tengut la Seu plena d’ous amb la visita d’Ignacio Arsuaga, president d’Hazte Oír. Per afegir intensitat dramàtica, l’orador ultracatòlic ha canviat la seu del discurs de l’odi que volia escampar per aquí un grapat de vegades. Segons un comunicat, tenia por dels “radicals” de Podem i Ben Amics. Com si haguéssim tornat a l’època de les reunions clandestines del PC –el Partit Comunista, no l’ordinador personal–, els ‘interessats’ per la seva xerrada lgtbifoba sobre educació han estat convocats via whatsapp per evitar concentracions indesitjades a la porta. Pobre home. M’imagín la cara de sorpresa que deu haver posat en comprovar que ningú li ha fet cas. La gent de Podem s’havia calçat les xiruques i havia partit Tramuntana enllà per fer un vídeo i Ben Amics havia decidit manifestar-se al carrer del Bisbe Cabanelles com ja tenia previst. Nota informativa: del look de ‘pastoret d’on véns’ d’Alberto Jarabo, ja en parlarem un altre dia perquè avui se m’acumulen els temes.
Emperò, frivolitats a banda, per una vegada –promet que no serà un costum–, estic cofoi de veure com ha reaccionat la ciutadania mallorquina amb el tema del #NoBus d’Hazte Oír i els seus acòlits de Valores en Baleares. Potser és cert que aquí mai passa res. No obstant això, quan passa de taca d’oli, no tenim aturall.
Anit obrí foc la presidenta Armengol amb una piulada en què recordava Ignacio Arsuaga i tot el #Paparró que l’ha acompanyat, que no eren benvinguts a ca nostra. Per si no els havia quedat clar, les institucions s’han omplit de banderes multicolor i tots els busos de l’EMT –bé, aquells que no s’havien calat foc en les darreres 24 hores– han portat el missatge ‘Stop Transfòbia’ per deixar palès que aquí els busos només els volem per anar de Son Dureta a la plaça del Progrés. Ai las, encara queda lloc per a l’esperança.
I no puc acabar avui sense un record per a una peça cabdal en la història d’aquest diari: Carles Capdevila. Jo no el vaig arribar a conèixer, però tenia el gust de compartir pàgina amb ell cada dissabte. I en saber que ja no seria avui aquí devora, m’he quedat una mica com Candela Peña a la pel·lícula Princesas quan es demanava si “se puede tener nostalgia de algo que aún no ha pasado”. I sí que es pot. Com a admirador des de la distància típicament mallorquina, jo avui tenc nostàlgia de la trobada amb en Capdevila que ja no arribarà mai. I això fot molt. Fins sempre, mestre!!!
