OPINIÓ
Opinió 29/05/2020

Aquestes sabates verdes són per caminar

i
Celestí Alomar
4 min

GeògrafLa Llei de modernització hotelera de l’any 1991 va provocar que 265.822 places d’allotjament, el 74 per cent del total del cens oficial de Balears, fossin objecte d’obres i millores. Sense cap dubte, una renovació d’una dimensió extraordinària. La comissió mixta que en feia el seguiment, establerta ad hoc per llei, en paraules d’un dirigent empresarial del moment, va jugar el paper d’una veritable escola de turisme per a una bona part de l'empresariat.

Poc després, entre els anys 1993 i 1996, l’Estat va impulsar la incorporació dels estudis de turisme a la universitat i es van crear les primeres certificacions de qualitat a l’àmbit del turisme. A Balears es fixava l’edat límit de 12 anys per als fills per ocupar gratis la mateixa habitació que els pares. L’edat dels menors sempre ha estat l’obsessió grollera d’alguns empresaris “d'arrossegament” (actualment ha tornat sortir a escena la controvertida edat de 15 anys). En resum, en un tres i no res, com a reacció a la crisi del sistema monetari europeu i als efectes de la Guerra del Golf, la iniciativa empresarial va assumir o acatar la més profunda modernització mai realitzada, a la vegada que es començaren a introduir nous sistemes de gestió. Tot això, sense el dopatge legislatiu d’anabolitzants neoliberals. Simplement, producte de la necessitat empresarial.

En paral·lel, s’estenia la preocupació per l’obsolescència de les zones de “primera generació”. L’Estat construïa a la Platja de Palma el passeig que inaugurà a les zones turístiques la moda dels passejos a la vora de la mar. Quan Bakunin sentenciava que “l'alegria de la destrucció és al mateix temps una alegria creadora”, Calvià era un poble rural de mitja muntanya; per aquests anys, i un excés de construcció per enmig s’havia convertit en pioner dels “esponjaments” a primera línia de costa. Aparegué el primer programa estatal de Plans d’Excel·lència, dirigit a les destinacions turístiques. No obstant tot això i la forta inversió publica feta, la reconversió de les destinacions de “primera generació” continua sent una assignatura pendent (no resolta, tampoc, per la iniciativa privada –cas Magaluf–).

En aquesta seqüència històrica per assolir l’excel·lència s’anaren introduint les bones pràctiques en estalvi d’energia i aigua, sanejament... Moltes empreses incorporaren la marca 'eco' com a distintiu per guanyar quota de mercat. Però, a pesar dels esforços, el turisme de masses no és la cabanya de Thoreau. Fa temps que l’autoanomenada indústria sense xemeneies ni fum és considerada una activitat contaminant i generadora de gasos d'efecte hivernacle. No deixa de ser una paradoxa que, a la vegada que la tendència ambientalista es va obrint camí, augmenti el turisme d’excessos i consum desorbitat de recursos. I no és casualitat, tampoc, que aquesta contradicció es faci en plena preponderància de les fórmules neoliberals.

El turisme és la tercera activitat socioeconòmica en importància de la UE i genera directament més del 5% del seu PIB. A la reducció d’impactes que haurà de determinar la Comissió Europea, en la perspectiva 2050, per una economia pròspera, moderna, competitiva i neutra, des del punt de vista del clima, el turisme en serà un contribuent net (seria il·lusori pensar que podrà escapolir-se dels canvis en les pautes generals del consum). Per la mateixa naturalesa de l’activitat –una complexa combinació de serveis diversos i multitud de productes derivats–, la seva transformació i adaptació no serà gens fàcil. I l’avaluació estadística per completar els indicadors sintètics que s'aniran imposant, tampoc no serà senzilla.

Un distintiu o etiqueta 'eco', per si sola, no transmet informació suficient per conèixer a fons el producte. Ni és una garantia per avaluar l’impacte global del turisme en una zona determinada. Amb tota seguretat, els propers anys, la preocupació per la producció i consum sostenibles anirà creixent i es convertirà en factor determinant per definir les preferències dels usuaris. Serà necessari cercar noves maneres de produir i actuar. I, també, trobar un llenguatge adequat que posi a l’abast la informació precisa i transmeti confiança als consumidors. Qui més ràpid sàpiga adaptar-se a aquestes exigències obtindrà un avantatge competitiu respecte dels altres.

Podem tenir la imatge que les fàbriques, la mineria... en definitiva, les empreses, seguint uns protocols predestinats, seran les grans protagonistes de la transició ecològica. Malgrat tot, això només és mitja veritat. No és ciència-ficció creure que tots i cadascun dels ciutadans europeus, a través de les pràctiques de consum, es convertiran en subjectes actius i protagonistes d’aquesta causa. I, de la mateixa manera que ara s’exigeix que els productes alimentaris incorporin informació nutricional, no es pot descartar que, en un futur no molt llunyà, tots els productes i serveis finals tinguin incorporada una fitxa desglossada de la seva particular petjada ecològica. En el turisme també.

Llavors, el consumidor que triava en funció de l’impacte ecològic passarà de rara avis a ser majoria. En la major de les distopies sobre el consum, cada ciutadà podria convertir-se en posseïdor del seu propi passaport de petjada ecològica. Realment, crec que no ens equivocaríem si a aquesta succinta evolució de la qualitat, que he fet a l’inici d’aquest escrit, hi afegíssim la petjada ecològica com el següent pas a fer. El viatger del futur no comprarà estrelles, sinó baix impacte ambiental. Llavors, la carta descriptiva de petjada ecològica produïda per un viatge, una estada a un allotjament o un àpat a un restaurant, es convertirà en habitual i definitòria. A la fi, el termòmetre de les xifres començarà a avaluar-se amb normalitat, bondat descendent.

stats