SociòlegEnguany, per primera vegada, he arribat a Cap d’Any amb el pes que tenia just abans de començar les festes de Nadal. Pot semblar una futilesa, però els darrers 20 anys arribava a dia 31 amb dos o tres quilos de més. No crec que sigui ni el primer ni el darrer mallorquí pecador de gola. Tant és així que el meu amic Jaume em proposava a les passades eleccions que l'IVA dels restaurants Es Cruce i Ses Torres desgravassin a la declaració.
Qui em coneix sap que som, si fa no fa, com un peix globus: capaç de guanyar dos quilos i escaig amb un bon sopar per, després, desinflar-me amb un dia d'abstinència a base de bullit i fruita. Tant és així que fa anys que m’he prohibit anar a bufets lliures. No tenia opció. M’educaren a no deixar res dins el plat i als temples dels golafres és difícil acomplir aquesta premissa.
La meva filla major, que vol ser nutricionista, em vigila dia sí dia també: "Papà! No posis tant d’oli a l’ensalada! Vols aturar de menjar hidrats?". Què us he de dir, si fos per ella, m’alimentaria de segó i alvocat. A ca ma mare, però, el problema és invers. Dos o tres platets d'arròs brut entren dins el que podríem anomenar la normalitat. Una definició perillosa en què el meu inconscient bloqueja qualsevol altra opció a la baixa: "No en vols més? Que era fat, avui?". O el que diria la meva dona: "El dia que perdis la fam et durem a l'hospital!".
Manco en Miquel Àngel, els meus amics si fa no fa són tan pecadors com jo. Alguns com n'Adán són golafres militants i somien poder fer matances de paquiderm. En Tolo es conformaria amb una paella de kraken. No queda enrere en Xavier, que, com a bon pobler, el primer que fa és clavar-se un variat quan torna del seu exili barceloní. Això sí, entre pa i pa, no fos cosa que quedàs amb fam.
Passats els quaranta n'hi ha que comencen a fer bonda. En Kiko i en Rafel de Campanet, que estaven madurs, han aconseguit l'impossible. Tancant el barram i caminant més que en Bernadet cercant la flor romanial han quedat de pell i ossos. Fins i tot ara el segon ja només dina una vegada al dia! Són els nostres herois i qui sap si d'aquí a poc els veurem de runners o fent crossfit com l'amic Ferran, que no sé com no està trencat de tant d'alçar rodes.
Malauradament, aquestes bones noves no són fruit de l’autocontrol, sinó, com a mínim en el meu cas, de l’obligació. És cert que no hi ha tantes calories buides als dinars de Nadal o que les dietes familiars són hipocalòriques en comparació amb anys passats. Sobretot, però, hem fet règim de consum de restaurants i comerços.
Potser no cal guanyar dos o tres quilos com cada Nadal, però ens hem de reinventar per continuar consumint a comerços, restaurants o locals d'oci nocturn en perill d'extinció. Els meus amics Xavi i Magdalena han anat a una coneguda cerveseria de Palma a proveir-se d'exquisiteses exòtiques i artesanes per passar Cap d'Any i horabaixes confinats. Altres comanaren els dinars de Nadal a restaurants. És un esforç mínim que molts podem fer per ajudar milers de famílies en una situació límit. Per una vegada, el nostre serà un pecat venial.
