OPINIÓ
Opinió 05/07/2019

Aprenentatges per a després d'una crisi

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraSi aquesta setmana hagués de parlar de política, diria que els resultats de MÉS del 26 de maig eren, si més no, esperables. En part perquè eren el que anunciaven les enquestes i, en part, perquè es partia dels extraordinaris resultats del 2015. De fet, si la comparativa es fa entre les cites electorals 2011-2019, la formació passa de 36.000 a 39.000 vots, cosa que aconsella considerar els resultats del 2015 com una “anomalia”, més que com un valor de referència.

També és el cas de Podem, en etern combat contra si mateix des dels enlluernadors resultats del 2014: quan la comparativa amb un mateix és tan desfavorable, l’exercici resulta cruel i distorsionador.

No va ajudar tampoc a gestar uns resultats més lluïts l’enfilall de crisis “madeinMÉS” al llarg de tota la legislatura i la seva peculiar manera d’indigestar-se. Recordem, en canvi, que després d’unes caòtiques oposicions que s’hagueren de repetir o d’un REB decebedor, Catalina Cladera va ser promocionada –com a política d’èxit– a presidenta del Consell; al mateix temps que la seva companya Patricia Gómez repetirà com a consellera de Salut sense cap problema, a pesar de la polèmica per haver digitat la seva parella. Res a veure amb les crisis a Can MÉS, autèntics professionals de l’autocombustió.

Si afegim a les crisis una gestió amb clarobscurs, uns candidats de prestigi i carisma desigual, i una campanya una mica confusa, tenim l’explicació dels discrets –no catastròfics– resultats del 2019: la pèrdua d’un terç dels vots, cosa que justifica la nova correlació dins l’executiu.

En realitat, no era un mal pacte. Simplement reflectia la 'photo finish' després de les votacions i establia la 'pole position' del cicle 2019-2023. Els aspectes positius eren a priori molt rellevants: la reedició del Pacte de Progrés; l’assignació a MÉS d’àrees de gestió crucials per al seu votant –justícia social, medi ambient, model d’estat–; la possibilitat de comptar des del minut zero amb consellers experimentats i solvents; i les manifestes dificultats de la dreta per articular una oposició eficaç.

Des d’aquesta còmoda posició, MÉS tenia quatre anys per encetar un procés de redefinició estratègica i comunicativa, de recuperació de múscul i capital polític, i d’ampliació d’hegemonies ideològiques i socials. També per envestir totes les renovacions necessàries.

Incomprensiblement, però, esclata una nova crisi de dimensions còsmiques. En temps rècord s’aconsegueix transmetre una imatge de divisió i feblesa, desconcertar l’entorn i els mitjans i, sobretot, subratllar el relat del propi fracàs, encara que fossin a punt de començar a governar. Escarrufa pensar quina hauria estat la reacció si haguessin passat a l’oposició...

Paral·lelament s’aconsegueix reforçar la imatge d’eficàcia i maduresa del PSIB, segurament el seu principal competidor electoral directe el 2023. Realment sorprèn que una formació que de vegades té una certa dificultat per fer autocrítica sigui tan hàbil disparant-se als peus.

Si com a mínim n’haguéssim après alguna cosa... Per exemple que en política no es poden prendre decisions incomprensibles i/o inexplicables, i que una cosa pitjor que la imatge de perdedor és la imatge d’un que no sap perdre.

Que l’objectiu de la política no és la política, sinó la transformació de la realitat. Que els propietaris d’un partit polític (dirigents i militants) no tenen com a objectiu la seva pròpia satisfacció, sinó la dels seus clients (votants). Que, entre els sopars de conspiració i l’assemblearisme a tomba oberta, hi deu haver qualque mecanisme de presa de decisions més eficaç i garantista.

Que cal desconfiar de la fal·làcia de la renovació –sovint coartada d’ambicions inconfessables–, perquè prescindir d’una peça que funciona és, senzillament, una capbuidada.

Que el factor humà és determinant perquè, encara que votem idees i projectes, són les persones les que els gestionen. Que, consegüentment, s’han de revisar els mecanismes de selecció de personal, ara per ara clarament perfectibles. Que les primàries no serveixen per triar els millors, que no qualsevol està preparat per fer qualsevol cosa, i que tenir una gran afició al futbol no garanteix les teves possibilitats de fer gols.

Que la campanya del 2023 ja ha començat i que no es pot donar més munició a l’enemic. Que l’espai que representa MÉS continua sent imprescindible i que cal reforçar-lo. Que és un error alimentar la falsa dicotomia entre l’eix nacional i l’eix social. Que són moltes les premisses compartides que es poden llaurar profitosament abans d’arribar a cismes i heretgies. I que un adversari polític no té per què ser un enemic.

I que sí que hi ha un eix guanyador: el de l’eficàcia, la positivitat i el sentit comú. És el que sempre acaba premiant el votant. I el votant sempre té raó.

stats