EscriptorVa ser la nostra primera poeta moderna. Va ser una figura central en el sistema literari del moment, ocupant posicions (presència en jurats, correspondència amb la resta de primeres plomes del país, reconeixements institucionals…) que cap dona escriptora no havia ocupat mai. Va traduir Frederic Mistral, Manzoni, Petrarca, Teresa de Jesús, Giovanni Pascoli i Francis James en un temps en què amb prou feines hi havia diccionaris. Va deixar testimoni dels seus viatges a Viatge a Orient (1998) i de la seva vida, un gest ben poc comú en les dones escriptores d’aquell període, a Entre el record i l’enyorança (1955). Va despertar l’admiració de Josep Carner, conegut per alguns com el Príncep dels Poetes, i de Maria-Mercè Marçal i de tantes altres “donzelles de l’any dos mil”, com ella mateixa, la “dona drac”, va deixar escrit.
Que Maria-Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) és un dels clàssics moderns de la literatura catalana és un fet difícil de discutir. Fer-la present en el cent cinquantè aniversari del seu naixement era gairebé una obligació institucional, per tant. D’això, se n’ha encarregat el Consell Insular de Mallorca, que ha dirigit una campanya sota el lema 'Pues i roses té el roserar', un vers que sintetitza molt bé la recerca de la bellesa i la natura que hi ha en la seva obra i també la fiblada amarga, plena d’emoció i subjectivitat que sol suggerir. La Fundació Mallorca Literària ha dut a terme un amplíssim ventall d’activitats per recordar-la i rellegir-la, des de conferències fins a rutes literàries i clubs de lectura, passant per exposicions i desenes de recitals dins i fora de Mallorca. En aquest sentit, s’ha fet molta feina i molt ben feta.
Sobta, però, que ningú hagi caigut en una mancança més que evident (o, pitjor encara, que ningú hi hagi volgut posar remei): que els actes de l’Any Salvà se celebrin sense llibres de Maria-Antònia Salvà a les llibreries.
Farà un any que en varen donar el tret de sortida i fins ara s’ha reeditat un sol poema de l’autora -el Poema de l’Allapassa (Saïm, 2020), bellament il·lustrat per Toni Galmés i amb un pròleg de la professora Bel Granya-; a banda d’això, no se n’ha recuperat res. Ni una sola obra. Em consta la voluntat d’algunes estudioses de recuperar el corpus poètic de Salvà. Algunes editorials han intentat publicar-ne l’obra completa, de fet. La resposta institucional davant aquestes idees, però, ha estat evident.
Els actes s’han fet, i han anat bé. Segurament han despertat el cuquet de la curiositat i de l’admiració en més d’un assistent. La gent vol llegir Salvà amb ulls d’avui perquè tothom en parla i ningú ha caigut que potser estaria bé tornar-la a posar a disposició dels lectors. Un projecte de país com aquest, una obra completa ben editada, una antologia poètica, ni que fos, volia suport institucional. I no n’hi ha hagut.
Desconec els responsables directes d’aquesta anomalia, però estaria bé que en donassin una explicació. L’Any Salvà s’acaba i, si no hi posam remei, haurà estat, malauradament, un any sense Salvà.
