Puc presumir de conèixer Antoni Maria Alcover des de molt petit. Va ser el primer escriptor que vaig llegir a la meva vida. Quan encara vivia amb els pares, mai no pararen de dir-me que jo, a quatre o cinc anys, ja llegia les 'Rondaies d’en Jordi des Racó' dins la cuina, havent sopat, i envoltat del pare, la mare, la padrina i, fent de mestre de cerimònies, el padrí. El padrí 'Garrit'. El meu padrí Jaume, son pare de ma mare. El padrí 'Garrit'. De tant com m’ho digueren, encara ara és com si jo ho estigués veient, però el cert és que aleshores jo tenia poca consciència del que llegia. Però sí que recordo que jo no les tenia totes. Aquelles històries de llumenerets blaus, d’olor de carn humana, de jaies i gegants, de solitud, de possessions aïllades, del Bon Jesús i Sant Pere, de dimonis i dimonions, de diantres i de fosca, de fosca i de molta fosca, em feien sentir insegur i temorenc. Jo no veia la claror mediterrània a cap indret, i la notava a faltar. Em sentia confós i desconcertat. A més, a casa de la padrina, que era on tenien lloc aquelles lectures nocturnes, només hi havia una bombeta de llum elèctrica, la qual, gràcies a un cordó de corrent molt llarg i un floc de paper de color cel, la fèiem circular d’habitació en habitació a mesura que la necessitàvem. Érem pobres a ca meva, com a totes les cases del poble. Era la dècada dels quaranta del segle passat, en plena postguerra, època de fam i de por al centre de l’illa.
L’autor, més que recopilador, d’aquelles boiroses rondalles era un capellà gras de Manacor que tenia poques feines a la sagristia i sortia a passejar de nit a cercar velles i vells que li contessin coverbos de l’avior. Es deia mossèn Antoni Maria Alcover i tenia una paciència de tortuga o d’elefant. Escoltava aquelles contarelles, en prenia nota en una plagueta, i se’n tornava a ca seva. En comptes d’anar a dormir, refeia aquells relats màgics, els escrivia una vegada i una altra, fins que en quedava satisfet. Quan en tingué un bon grapat de reunides, les va fer publicar. De seguida es feren molt populars, tant les rondalles com el seu autor.
El meu padrí havia comprat dos toms d’aquelles narracions, encara que no sé si contenien la totalitat de les que s’havien publicat. Recordo que tenia els dos llibres folrats de paper d’estrassa, del color del desmai, o del pebre bord, com dèiem nosaltres a ca nostra, tacats de les ditades de botifarró torrat i d’oli verge d’oliva, d’una tafona d’uns familiars, que intercanviàvem amb llenties i cigrons. Les 'Rondaies' de cal padrí 'Garrit' feien olor d’olives pansides i de pa amb arengades de bota.
Els títols de les rondalles ja em feien tremolar les cames: 'En Pere de sa xuia', 'S’estudiant de sa cova de Salamanca', 'Un que va fer es mort per no pagar es deutes', 'Sa maneta de plata', etc. Uf, la veu em tremolava fins a la punta dels peus quan les llegia! Però vaig anar creixent i tot ho vaig veure des d’un altre caire, amb una doble lectura i una qualitat literària envejable, per molt col·loquial i popular que fos. Amb els anys he anat valorant tot el que aquest mossèn va fer per la cultura del nostre país insular. El seu to personal és de gran importància a l’hora de posar en valor la seva peculiar manera de contar aquestes històries.
Després que mossèn Alcover hagués assimilat les rondalles que recollia a tots els indrets que visitava, i s’hi immergia creativament de forma personalitzada en els diferents relats fent-ne una narració literària, ho embolcallava amb el seu gust afable per la terra i la llengua pròpies. Tota una lliçó d’amor a les tradicions orals de casa seva!
No va acabar aquí ni molt menys la seva tasca de recerca i escriptura. A més d’un investigador de la cultura popular, va tenir moltes més activitats artístiques i intel·lectuals. Cal destacar, però, l’enorme temps i treball dedicat a la recuperació de les diferents formes dialectals dels territoris catalanoparlants, viatjant arreu, des de les Illes, el Principat, la Catalunya Nord, el País Valencià i la Franja de Ponent. Tot plegat el dugué també a un fort enfrontament amb la tesi de Pompeu Fabra, el qual era partidari d’unificar la llengua en la parla estàndard de la Catalunya central. D’aquesta gran tasca alcoveriana, va néixer el 'Diccionari Català-Valencià-Balear', una eina de treball indispensable per al recobrament de les distintes modalitats lingüístiques. Un document únic en la història de la filologia romànica. És cert que ell no va poder acabar l’empresa, però tingué en el seu “escolanet” Francesc de Borja Moll un alumne que en molts aspectes superà el mestre. Afortunadament.
“I qui en vulga sebre la neta, que ho vaja a cercar”. Amb aquest comiat solia acabar algunes de les seves 'rondaies'. “Al cel mos vegem tots plegats”.
