Antic règim

Divendres farà tres setmanes que vaig anar a un dels dos serveis públics postals que operen a Andorra per enviar dues cartes certificades. Fins aquí, tot normal. Sí, ja sé que som en ple segle XXI i que els papers circulen d'una altra manera, però encara hi ha formalitats i protocols que reclamen la col·laboració semiactiva del funcionariat per al seu acompliment. Estem molt mal acostumats: tot ho volem de seguida, dit i fet. Ens hem convertit en una tribu d’impacients. La immediatesa ens ha fet perdre de vista les velles pràctiques que demanen calma i cap precipitació, no ens poséssim pas nerviosos. I les cartes postals i el sistema que les gestiona són el darrer reducte de l’antic règim. Una relíquia del passat que està en plena forma. Una postal pot trigar mesos —literalment: mesos— en recórrer una distància modesta. Però ¿qui envia postals, avui en dia, sinó els nostàlgics i els romàntics, per als que la noció del temps res no significa? Els certificats potser van una mica més de pressa, però un tràmit que s’hauria de poder fer en dies (pocs) s’allarga durant setmanes. És bonic imaginar quins són els recorreguts, els procediments arcans, els rituals secrets que s’activen cada vegada. Quan amb un sarpat de zeros i uns pots fer el que vulguis, transportar paper de debò és un art. Llàstima que la tecnologia et permeti veure per on passa aquell sobre que vas dipositar amb tanta il·lusió i —també— amb una punta de neguit. Era molt millor abans: ulls que no veuen, cor que no sent.