Amors que maten

ProfessoraNo em direu que no sigui entranyable la notícia dels 73 militars retirats que, voluntariosos i ben il·lusionats, varen enviar al rei una esforçada missiva, il·luminada per l’esperit marcial amb què sempre 'es pronuncien': greu, transcendent i amb un peculiar sentit del moment i de la història.

Tot i que no té un començament brillant a l’altura d’altra prosa castrense –“¡Viva Honduras!” o “Al alba y con fuerte viento de Levante”–, l’epístola capta inicialment l’atenció en manifestar la preocupació del col·lectiu “ante la situación que se vive en estos momentos en nuestra Patria”.

La “situación” és efectivament preocupant i és fàcil imaginar els pobres jubilats desterrats temporalment de la seva partida setmanal de pinacle o de Risk, i aclaparats per l’intercanvi de notícies descoratjadores: la por davant l’epidèmia, la solitud forçosa, la pèrdua d’algun familiar, la nora que ha hagut de tancar l’empresa, el net major que no troba feina, les coes al banc d’aliments de devora casa... Un panorama.

Aviat, però, entenem que no són aquestes nimietats les que capfiquen el pròcers retirats de l’exèrcit espanyol, sinó altres cuites més en consonància amb el seu estratosfèric rang: un tinent general, dos generals de divisió, quatre generals de brigada i 66 coronels de la XXIII promoció de l’Acadèmia General Militar.

La comprensible preocupació d’aquests 'Jubilats per la Pàtria' és evidentment molt més elevada i s’expressa diàfanament a través d’eslògans popularitzats per Vox, sobredosi de majúscules i altres joies retòriques de gran calibre: “Llegada al Poder Ejecutivo de un gobierno socialcomunista” amb el suport de “filoetarras e independentistas”.

Gràcies a la sucosa epístola hem tingut coneixement de la frenètica activitat del diligent govern de coalició que malda incansablement per destruir la Constitució –mira que no ho semblava–, posar fi als consensos del 78 –ningú ho diria–, atacar el poder judicial –ves per on–, utilitzar espúriament l’Advocacia de l’Estat –sí?– i, sobretot, avançar decididament cap a la desintegració de la “unidad nacional”. Tot un devessall, vaja.

Entre tanta mostra de “desvelo y lealtad” i tant d’oferiment de suport militar, la trista figura de Felip VI de Rocasolano fa passar pena. Per no ser, el pobre no és ni campechano com bé evidencien els seus infructuosos banys de multituds i, assetjat pels mateixos peons, es mou amb poca traça en un escaquer asfixiant, on l’acorralen tenebroses adhesions i un àlbum familiar més aviat sinistre.

Els militars de la carta, però, no han estat els únics veterans que aquesta setmana han fet una gloriosa entrada en escena. Fidel a la seva cita periòdica amb l’actualitat i la grandiloqüència, Felipe González ha sortit a donar lliçons de socialisme i d’espanyolitat, i a xafar la festa dels pressupostos al president Sánchez.

El pobre home –en González, vull dir– també està molt preocupat per la desintegració d’Espanya “como espacio público compartido” –la retòrica és més moderna, ho reconec– i, adverteix, “eso habrá que reconducirlo en algun momento”.

L’episodi no és nou i el personatge ens té acostumats a l’exhibició pública de les seves gastritis. En aquesta ocasió, però, l’envestida es revesteix d’una peculiar metàfora en parlar d’un “sentimiento de orfandad”.

Sona estrany sentir el 'pare' parlant d’orfenesa, quan haurien de ser els 'fills' els que li retraguessin aquesta mania de fer els comptes i de no saber remar solidàriament quan no és ell qui mena la barca.

Es veu que això d’haver estat el “one” –segons el famós apel·latiu de Benegas, el seu secretari d’Organització– dificulta la reintegració discreta en la vida civil que tots els servidors públics haurien de transitar amb humilitat i esperit de servei. I més en un cas en què seria recomanable una major modèstia i cautela, perquè no és tan difícil recordar la frenètica dilapidació de capital polític d’esquerra que varen representar els mandats de González: el referèndum de l’OTAN, el cas Roldán, la terrorífica seqüència dels GAL... I això que havia partit d’una situació de privilegi sense precedents, la impressionant pole del 82, construïda majoritàriament sobre l’esperança i la ingènua il·lusió de tot un poble.

Però no és González l’única vella glòria que es resisteix a abandonar pacíficament l’escenari. El debat dels pressupostos i la llei Celaá han permès que Alfonso Guerra, l’infidel escuder, s’hagi sumat a la festa. Igual que adesiara ho fa el gran Aznar, també afectat de pirosi crònica.

No sembla tan difícil acompanyar amb interès i empatia la travessia dels més joves, i intentar comprendre les dificultats i circumstàncies dels nous escenaris, però és obvi que n’hi ha que no ho aconsegueixen. Per als casos més recalcitrants, es recomana un curs intensiu de petanca.